He estat un home afortunat, molt afortunat fins i tot, que ha viscut una vida plena, rica i feliç”, comença Joan Estruch (Barcelona, 1943, terrassenc des del 2005) el darrer paràgraf de “Crec recordar”. La publicació del seu llibre de memòries ha anat seguida, fa pocs dies, de la concessió, per la Generalitat de Catalunya, de la Creu de Sant Jordi. “Per la seva contribució a la construcció d’una sociologia de la religió a Catalunya, feta amb rigor científic i oberta als corrents internacionals, que ha transmès amb mestratge en la docència i en una nombrosa producció assagística i de traduccions al català d’obres clàssiques de la temàtica”, assenyala l’argumentació del guardó.
“Per mi ha estat una sorpresa total i, evidentment, estic molt content”, ens diu Estruch. “La Creu de Sant Jordi es dona a la gent que ha fet un servei al país, i que s’hagi considerat que jo he fet aquest servei, m’omple de satisfacció.”
Un al·licient més per interessar-se per la vida i la feina d’Estruch, que transcorre, amb totes les seves parades, en les poc més de 160 pàgines d’aquestes memòries, o millor “recull de records”, que ha escrit perquè família i amics se li van fer una mica pesats. “Sempre els deia que, quan estigués jubilat, m’ho plantejaria. I em vaig jubilar, i vaig decidir que sí”, reconeix qui ha estat el gran sociòleg de la religió a Catalunya, durant 40 anys professor i investigador a la UAB.
El llibre és estrictament el relat d’una vida, escrit en primera persona però en un to quasi periodístic. Com qui t’explica un viatge.
Volia evitar de totes totes la temptació, que és molt freqüent en els autors de llibres de memòries, d’explicar el passat reinterpretant-lo en funció de les circumstàncies o dels interessos del present. En aquest defecte no hi volia caure de cap manera. Així que vaig escriure a raig, sense documentar-me gaire, posant per escrit els records tal com en venien a la memòria.
Un exercici d’objectivitat, doncs.
En la sociologia, quan tens un objecte d’estudi, has de prendre distància amb ell i fer el màxim esforç per ser tan objectiu com sigui possible. També ho he volgut aplicar, en aquest cas a mi mateix.
Són les memòries d’una vida marcada per la dedicació a la sociologia, i en l’àmbit de la religió. Per què la dedicació a aquesta ciència, i per què aquest camp d’estudi?
Vaig triar la sociologia per una voluntat d’entendre la societat en la qual vivia, i de la qual formava part. I vaig triar la sociologia de la religió perquè vaig néixer en ple franquisme, l’any 1943, en una família protestant i, per tant, la religió era allò que em feia diferent dels meus companys, els meus amics i els meus coneguts. Això és el que em va motivar a estudiar el fenomen religiós, per comprendre’l, i per entendre la societat i el paper que hi jugava el factor religiós.
Al revés de molta gent en aquest país, va fer el camí del protestantisme al catolicisme. Per què?
És un tema en què no m’hi aturo gaire al llibre, perquè no va ser un procés marcar per algun esdeveniment fonamental, sinó un procés gradual. Jo vivia en una societat majoritàriament catòlica, els meus amics eren catòlics, i em vaig anar capbussant cada vegada més en aquest món catòlic. En part, perquè el món protestant de l’època, per raons que es poden entendre històricament -un protestantisme perseguit, o com a màxim tolerat pel règim franquista- era molt tancat en ell mateix, gairebé de ghetto. Jo m’hi ofegava. Això em va fer obrir cada vegada més cap al catolicisme, que, d’altra banda, era el de l’època de Joan XXIII i el Concili Vaticà II, un catolicisme que maldava per canviar, per reformar-se, amb una gran capacitat de diàleg i obertura d’esperit. M’atreia molt més que el món una mica asfixiant del protestantisme dels meus orígens. I va arribar un moment que la meva dona i jo vam constatar que, “de fet”, ja èrem catòlics.
A l’escola, però, no va tenir problemes pel fet de ser protestant.
Vaig estudiar al Liceu Francès, que era una excepció de la norma educativa d’aquell temps. No hi havia adoctrinament religiós ni polític. De l’assignatura de religió, perquè era protestant, n’estava exempt. Això era possible. Per tant, a l’escola hi vaig viure un clima d’una considerable llibertat.
Un dels seus llibres més coneguts i polèmics és “L’Opus Dei i les seves paradoxes” (1993). Conserva la seva actualitat, aquest estudi?
El temps li ha passat factura. Vaig estudiar l’Opus dels orígens i fins als anys noranta. Un Opus Dei encara molt marcat pel seu origen espanyol, per la seva filiació política al franquisme. Un moviment políticament de dretes i religiosament molt conservador. Tot això ha canviat, des que vaig publicar el llibre.
Perquè i en què ha canviat?
Bàsicament, per dos fets. Un, el seu reconeixement jurídic com a prelatura personal dins de l’Església Catòlica. L’altre, el procés de beatificació, i després de canonització, d’ Escrivà de Balaguer. Aconseguits aquests dos objectius pels quals havien batallat fort, la situació es va normalitzar. En aquest moment, a dins de l’Opus Dei hi ha molta diversitat. Hi ha sectors més conservadors i retrògrads, i d’altres més oberts i dialogants. En els darrers trenta anys, l’Opus Dei ha canviat fortament, però jo no l’he tornat a estudiar.
Un altre treball pel qual és conegut és la seva traducció al català de “L’ètica protestant i l’esperit del protestantisme” de Max Weber, clàssic de la sociologia i de l’econòmica. Traducció de referència.
En tot cas, no es pot funcionar amb la castellana, que és infecta. Plena d’errades i molt poc de fiar. De les diferents traduccions que he fet al llarg de la meva vida, ha estat la més difícil. Ja és un llibre difícil. Jo, l’alemany, el parlo i el llegeixo, i la meva dona és alemanya i la vaig consultar en infinitat d’ocasions. A més, tenia sempre a mà tant la versió anglesa com la francesa i la castellana, per consultar-les i aclarir dubtes. Va ser un procés llarg i molt laboriós. Nou mesos dedicant-hi moltes hores. Però també és una traducció de la qual estic particularment satisfet.
En la seva relació amb l’aparell universitari no s’hi estén massa, però és l’únic tema en què aquestes memòries prenen un to agre.
Amb els anys, la UAB s’ha anat convertint en una universitat exactament igual que les altres. És una universitat de funcionaris, on coexisteixen professors associats amb sous de misèria i precarització, i gent instal·lada, que són funcionaris. I el procés que ha desenvolupat els darrers vint anys ha sigut d’una profunda burocratització. La universitat ha deixat de ser una instància crítica de la societat, que, per mi, és la seva funció primordial.
Quin retrat faria de la presència de la religió a la nostra societat, en aquest moment?
Per un cantó, la nostra és una societat molt marcada per un procés de secularització. I aquest procés de secularització ha suposat, per les religions institucionals, una pèrdua d’influència, poder i prestigi. I per tant, un cert arraconament de la religió. Però simultàniament això es compagina amb el fet que afloren formes de manifestació del fenomen religiós molt menys lligades a les institucions religioses tradicionals, i que donen lloc a nous fenòmens religiosos, o com a vegades es diu, fenòmens d’espiritualitat.
El futur apunta cap al creixement d’aquesta nova espiritualitat?
Crec que la crisi de les institucions religioses tradicionals durarà i s’agreujarà, però, repeteixo, això no vol dir, com a vegades s’ha predicat, la desaparició, l’evanescència, l’abolició de la religió, sinó la compaginació d’aquest procés de crisi de les religions institucionals amb l’efervescència de noves manifestacions de religiositat. Crec que conviuran en el futur, a casa nostra. Si ara tingués temps i forces, m’agradaria molt estudiar aquestes noves formes de religiositat.
És una de les persones que coneix millor el món monàstic. Per què no ha escrit un llibre sobre el tema?
Vaig començar a fer investigació sobre la vida monàstica. Però, per excés d’informació, de confiança de la gent amb què vaig parlar, ràpidament les informacions es van transformar en confidències, demandes de consells. Per tant, em sento incapaç d’escriure sense la distància crítica necessària. En canvi, tenia ganes de fer un “divertimento” típic de vell jubilat que s’ho pot permetre: un petit estudi sobre l’humor a la Bíblia. Però no sé si és viable, perquè a la Bíblia mateixa, d’humor n’hi ha molt poc.
