Berta Singerman (Minks, Bielorrusia, 1901-Buenos Aires, 1998), una de les més grans actrius (també cantant i, sobretot, rapsode) del teatre i el cinema argentins, a hores d’ara especialment recordada en l’àmbit de la cultura jueva i la llengua jiddisch, té un bust al Museu de Terrassa. El va fer, l’any 1928, en pedra natural de Novelda, l’escultor barceloní Francesc Pérez i Mateo (1903-1936), i a la nostra ciutat ha estat exposat només una vegada, a l’exposició "Retrats de Museu" que la mateixa institució va organitzar, al Castell Cartoixa de Vallparadís, entre el maig de 1998 i el febrer de 1999.
Però, com és que el Museu de Terrassa compta amb una figura escultòrica que reprodueix l’efígie d’aquesta dona que recitant poemes omplia teatres i fins i tot places de braus? La historiadora Ana Fernández ho ha investigat, i el resultat, que publica al darrer número de Merlet, el butlletí del Museu de Terrassa, treu a la llum la presencia i la petja de Berga Singerman a la ciutat, sobre la que encara hi ha molt per indagar i per conèixer.
La llengua materna, el jiddisch
L’ asombrosa vida de Singerman va començar en un poblet de prop de la capital de Bielorrísia, que llavors formava part de l’Imperi Rus. Va néixer en el si d’una família jueva d’idees socialistes, que quan ella tenia 4 anys emigrà a l’Argentina fugint de la dictadura tsarista. Era encara una nena quan va començar a pujar als escenaris. Acompanyava al seu pare, que per guanyar diners feia d’actor a les companyies de teatre en llengua jiddisch, que giraven per les localitats argentines en què hi havia colònies jueves. Per manca de recursos a la seva família, Berta Singerman hagué de deixar l’escola a quart curs, però un dia el ministre d’Educació la va sentir recitar, i va quedar tan meravellat que la va recomanar al Consejo Nacional de Mujeres. Aquest organisme d’elit li va pagar estudis de literatura española i declamació. Aviat va desenvolupar un estil propi, més natural i modern, de recitar poesia, la qual cosa va començar a fer-la molt popular, en una època, i un lloc, en què el públic anava a veure i pagava entrada als recitals de poesia com si fossin de música. A 14 anys, Singerman es va casar amb un jueu polonès que gairebé li doblava l’edat. Un home ben relacionat en el món cultural, que va començar a fer-li de mànager.
Amèrica i Europa
L’ any 1920 va tenir un paper protagonista a la pel·lícula "La vendedora de Harrows", i una sèrie de recitals a Montevideo la van consagrar com la millor i més famosa rapsoda en llengua castellana. Va començar a fer gires per Amèrica i per Europa. Pablo Neruda, Gabriela Mistral, Alejo Carpentier, Ramón del Valle-Inclán, Federico García Lorca, Juan Ramón Jiménez, Rafael Albertí i altres grans escriptors d’aquella època van ser amics seus, i tots es delien perquè Berta Singerman recités els seus versos. Fins i tot Hollywood la va contractar, l’any 1934, per tal que fos la protagonista de la versió castellana de "Nothing More Thn a Womqan" (abans que tècnicament fos possible el doblatge, a Hollywood es feien versions idèntiques d’una pel·lícula amb actors d’altres idiomes, que sovint rodaven de nit en el mateix plató).
Així doncs, Berta Singerman era una estrella amb tots els ets i uts quan una gira per Europa la va portar, els anys 1925 i 1926, als teatres Goya i Olímpia de Barcelona. "Aprofitant l’ocasió, es va intentar que pogués oferir un dels seus recitals poètics a Terrassa. Es va concertar per al 22 de gener de 1926, al Teatre Principal, gràcies a les gestions realitzades per l’advocat Avel·l´çi Estrenjer i Macià. Aquesta actuació va ser esperada amb gran expectació i se’n van esgotar totes les localitats." Ara es fa difícil fins i tot imaginar un recital només de poesia que ompli, amb entrades de pagament, segurament gens barates, el Teatre Principal.
Fernández assenyala que la vetllada poètica va constar de tres parts. "Hi van ser molt lloats els poemes ‘Los motivos del lobo’, de Ruben Darío, i una traducció al castellà de "The Bells", d’Edgar Allan Poe. Al final, va recitar una traducció del poema "Cançó de l’amor que passa", escrit el 1925 per Tomàs Garcés i Miravet, poeta i col·laborador del diari terrassenc El Dia."
L’èxit de l’actuació de Bereta Singerman al Principal va ser tal que "diverses firmes de la intel·lectualitat terrassenca, entre elles la de Rafael Benet i Vancells, demanaren la constitució d’una societat cultural a la ciutat que s’ocupés d’organitzar més actes d’aquest tipus".
Singerman va actuar dues altres vegades a Terrassa, les dues a Amics de les Arts, el 14 de març de 1935 i el 15 de gener de 1954. Ens ha arribat el catxe que va cobrar pel primer d’aquests recitals: mil pessetes de llavors, una quantitat força elevada. D’altra banda, Fernández esmenta que la companyia de teatre de la seva germana, que també fou actriu, Paulina Singerman Begun, va actuar al Teatre Principal l’any 1952, per Festa Major, amb l’obra "Divorciémonos!"
Al combat d’Arthur Cravan
Es desconeixen les circumstàncies en què Francesc Pérez Mateo (que fou testimoni del mític combat de boxa entre Jack Johnsonn i el poeta Arthur Cravan, pioner del moviment Dadà, que l’inspirà l’obra "Boxeadores y árbitro") va elaborar aquest "Retrato de Berta Singerman". L’únic que sabem és que Pérez el va donar al pintor terrassenc Josep Rigol i Fornaguera (1897-1986). S’havien fet amics l’any 1922, quan els dos eren estudiants a l’Academia de Bellas Artes de San Fernando de Madrid, i compartien també la passió per l’esport. Pérez fou militant del Partit Comunist i va morir en la defensa de Carabanchel, com a membre del Batallón Comuna de París.
El bust de Berta Singerman fou exposat per primera vegada l’octubre de 1928, al Salón del Circuito de Bellas Artes de Madrid. "A part d’aquesta obra, en el fons del Museu de Terrassa tenim dues obres més de Pérez Mateo: un bust, sense datar, d’Antonio Alix Alix, i un retrat de 1925 dedicat al seu amic Rigol, donat per la família el 1996, i que fou exposat al Centro de Arte Reina Sofía de Madrid, entre el 21 de juny i el 8 d’agost de 2002, en una retrospectiva que aquest museu va dedicar a l’escultor".
