És difícil quadrar agendes amb en Jordi Rossy. Es passa mitja vida als avions, per fer concerts o per anar a donar classes a Basilea (Suïssa.) Viu a mig camí entre Sant Cugat del Vallès i Begues. Quan està per aquí, és freqüent veure’l com a espectador (fa uns anys amb el seu fill Fèlix quan aquest era petit) a la Nova Jazz Cava. També hi ha actuat en 55 ocasions, en concerts organitzats pel Club de Jazz d’Amics de les Arts i Joventuts Musicals. El pròxim diumenge rebrà el premi Jazzterrasman, convertint-se en el 18è guardonat i seguint l’estela de músics com Peer Wyboris, Jorge Pardo, Josep Maria Farràs, Johnny Griffin, Tete Montoliu, Ricard Gili, Adrià Font, Roy Hargrove, Perico Sambeat, Pere Ferré, Horacio Fumero, Bruce Barth, Big Mama Montse, Carles Benavent, Pau Casares, Pau Bombardó i Kenny Barron.
Són vostès tres germans i tres artistes que han deixat una forta empremta al jazz català, en quin ambient va quallar aquest fet?
La música estava molt present a casa, el meu pare tocava d’oïda, encara que no li agradava gens el jazz. Era molt burgés i no tenia un temperament d’artista, però tenia una oïda prodigiosa. Va començar a tocar als 3 anys, sap fer arranjaments al seu estil però improvisar li aterra. Això és el que té a veure amb el jazz, una partitura la sents, la interioritzes i la treus.
I com es van apropar al jazz?
La Mercè estudiava amb l’Àngel Solé, al Centre d’Estudis Musicals de Barcelona. Va ser la primera escola que va obrir un programa de jazz a Espanya, una Aula de Música Moderna i Jazz. La Mercè va tenir el número 1 de la matrícula, anava per l’escola com "Pedro por su casa." Jo tenia 12 anys.
De seguida es va sentir atret pel jazz?
Jo feia percussió clàssica, i quan tenia 13 o 14 anys em van recomanar anar a veure els Weather Report de Jaco Pastorius. Vaig descobrir que aquell era el meu camí.
Entre els seus primers instruments estava la trompeta, no és així?
Vaig començar amb la bateria, per mandra. No volia estudiar solfeig, ni res, la música era per mi una cosa totalment intuïtiva. Un dia la Mercè estava amb unes baquetes tocant una capsa de galetes, el "A Hard Day’s Night", i des d’aquell dia compulsivament cada dia feia jo el mateix, fins que el meu pare em va comprar una bateria.
Algun instrument més?
També tocava el vibràfon una miqueta, però els vibràfons són molt cars, i llavors em vaig enamorar de la trompeta, als 16 anys. El fet de convertir-me en baterista no ho vaig decidir jo sinó la gent que em trucava per tocar la bateria. Amb tot vaig fer coses amb la trompeta amb el Perico Sambeat, i vaig guanyar una beca de Berklee, també amb la trompeta.
Es va acabar sentint més a gust amb la bateria?
Tal com veig jo la jugada, la música és en si mateixa un llenguatge. Has de saber molta música, no molta bateria. Has d’entendre el que fa la resta, un bateria té molta influència, inclús en l’estil. En un grup de jazz, més que ser el director d’una orquestra és important marcar el fraseig, el dramatisme dinàmic; és determinant. Com deia en Miles Davis, una música és tan bona com ho és el seu bateria.
Ha aconseguit gaudir-ne?
Jo gaudeixo de la bateria quan penso que el meu instrument és el grup, que haig de dominar-lo. És una lliçó que em va costar molt aprendre. La gent aprecia que siguis sensible, però la realitat és que si no prens les teves pròpies decisions, estàs abocant al grup a la indecisió.
I com ho va aprendre?
Vaig veure que Brad Melhdau no necessita que jo l’esperi, sinó que aporti, amb en Wayne Shorter igual. Shorter em deia, "seguir no és suficient, qui ets tu?; posa les cartes sobre la taula", em deia. Em va empènyer a assumir les responsabilitats musicalment, estèticament, moralment…
Va la música doncs més enllà de l’estètica?
La música té influència en la societat, la revolució del 68 sense el rock’n’roll no es podria entendre. I Nat King Cole, ell sol, amb el seu nivell de sofisticació i elegància, està anul·lant la idea del negre no sofisticat. Això és una gran responsabilitat pels músics. No entenc la música separada de la política, o de la vida.
Quin paper polític té el jazz?
Per mi és una forma de demostrar el màxim rendiment d’una societat, no hi ha jerarquies, totes les veus es fan sentir. Hi ha un interès superior a cada una de les parts. També m’agrada anar del paradigma masculí al femení. Abans m’agradava dir que soc una monja lesbiana atrapada en el cos d’un home, i em van batejar com Sister George.
I per què?
El patriarcat està basat en l’autoritat, la competitivitat, mentre que al paradigma femení les dones s’han vist obligades a solucionar els problemes reals, que els homes han deixat de banda per les seves megalomanies. Aspiro a fer que la meva música sigui més femenina, sense virtuosisme ni èpica, sinó amb les necessitats del moment, veure allò que és rellevant, estar atent a la realitat. Aquest és el punt fort de les dones, la recerca de solucions pràctiques. Sobretot en aquest moment la supervivència dels vertebrats està en gran perill, i no és estrany que les veus més raonables siguin dones, com Greta Thunberg, Naomi Klein o, perquè no dir-ho, Ada Colau.
Citar l’alcaldessa de Barcelona demostra que segueix connectat a l’actualitat catalana tot i la seva carrera internacional. Ha passat el mateix amb la seva relació amb el jazz terrassenc, que ha acabat derivant en aquest premi?
La Nova Jazz Cava em fa recordar un munt de morts inoblidables. Amb en Fèlix vam veure a Wayne Shorter a un metre de distància. Un club és sempre molt millor. Valoro la subtilesa, la intimitat, com més petit sigui el lloc més gran és l’experiència. Al festival també recordo haver vist concerts al Cinema Rambla com els de Stan Getz i Chet Baker, Woody Shaw, Dizzy Gillespie, Art Blakey amb Terence Blanchard…. També han estat moments inoblidables els concerts que he fet amb Seamus Blake, Brad Meldhau…
Als seus darrers concerts ha anat alternant-se com a bateria, vibrafonista, pianista… S’ha reinventat com a músic?
De cara enfora m’he reinventat però per mi és un continu. El que és important és la història, no l’instrument. El vibràfon és la conseqüència del piano, la bateria i la trompeta. Així i tot dona una mica de vertigen, sembla que hagis de demostrar tot un altre cop, com quan vaig sortir de l’armari com a pianista després de tocar 16 anys amb Brad Meldhau. Però no crec que s’hagi de ser un virtuós, has de commoure com ho feien Jobim, Keith Jarrett o Art Tatum. És el que més m’interessa ara mateix. És la lliçó que em va fer Chet Baker.
Com va ser que va coincidir amb en Chet Baker?
Va ser el 1982. Era el meu primer bolo de jazz de veritat, amb Dave Snitter al Festival de Cadis. Em va trucar el dia anterior. Baker tocava després de nosaltres, i ens van portar junts de l’aeroport de Sevilla a Cadis. Va veure que jo portava el fiscorn, i em va dir: "Me’l pots deixar?, m’han robat la trompeta a Itàlia." Li vaig dir que d’acord, però a canvi d’una classe. Va assentir, i al cap d’una estona, amb molt poques paraules, em va donar una lliçó curta però inoblidable: "Cada cop que toquis has de cercar la màxima bellesa del teu instrument. Qualsevol nota amb un bell so, sona bé."
La seva evolució ha estat doncs una recerca de la bellesa?
La bellesa és molt subjectiva, connectar emocionalment amb la música és important si cada nota que toques la sents. Es tracta de buscar l’eficiència emocional, la música és un llenguatge i allò que expresses arriba. El que és important no és tant la teva implicació emocional sinó allò que per tu sigui veritat, la recerca de la teva veritat, i dir-ho el més clar possible. No és tan important allò que sentis sinó que surti la veritat.
També s’ha rodejat de músics marcats per aquesta veritat, com en Benet Palet.
Benet és el més gran que hi ha a aquest planeta. Ja sé que ell és al·lèrgic a la fama, però poder tocar amb ell és total. Ell va ser professor del meu fill Fèlix durant anys; va començar a venir cada setmana pel mòdic preu de 0 euros.
El seu fill Fèlix ha continuat el seu exemple, com el veu com a músic?
El que més admiro d’en Fèlix és el que ell té i jo no, és molt valent, jo soc molt mesurat, ell es tira de la moto. Confia molt en el seu instint. Va tenir el privilegi de poder conviure amb músics a casa, però jo li vaig posar com a condició que aprengués música d’oïda durant cinc anys, li vaig prohibir estudiar harmonia o solfeig. Ningú aprèn a parlar llegint. Ara té una confiança total en la seva oïda.
Una carrera incesant
Jordi Rossy s’erigeix enguany amb el Premi Jazzterrasman, en reconeixement a la seva trajectòria, tasca de divulgació i vincle amb el Club de Jazz egarenc. Rossy, germà de Mario i de la desapareguda i recordada Mercè Rossy, és reconegut internacionalment com un dels bateries més influents de la seva generació A banda de la seva trajectòria com a bateria, també domina a la perfecció el vibràfon. Nascut a Barcelona, Jordi Rossy ha enregistrat més de 20 àlbums com a compositor i ha treballat amb valuoses icones com Brad Mehldau, Charlie Haden, Wayne Shorter, Lee Konitz, Carla Bley i Steve Swallow, Joe Lovano o Danilo Pérez. El seu treball com a acompanyant inclou més de 180 enregistraments. Actualment imparteix classes de combo a una prestigiosa escola de Basilea (Suïssa).
