Fa molts anys que Albert Pla va trepitjant la línia indistingible entre la persona i el personatge, caient d’un costat i de l’altre sense que ni tan sols ens n’adonem. Saber allò que pensa, i allò que sent, és possible només si es travessen totes les capes que hi posa per sobre, la veu infantilitzada, l’uniforme de feina que l’acompanya sempre, la seva narrativa sarcàstica, l’aparent fragilitat del seu cos…
A “Miedo” s’atreveix amb un “més difícil encara” aliant-se amb la parella artística Mondongo, integrada pels internacionals Juliana Lafitte i Manuel Mendanha, i Nueveojos, genis del mapping i del món de l’audiovisual. Raül Refree coescriu aquesta vegada els temes amb aquest trobador singular, qui, una vegada més, s’enfronta tot sol al públic, a l’escenari. Tanmateix el seu protagonisme decreix; l’impactant i espectacular treball multimèdia es menja la seva figura amb inigualable immensitat, escenogràfica i artística.
Les visuals que rodegen a Albert Pla, i que el situen en un frenètic i constant canvi de paisatges i escenes, són una autèntica obra d’art. Pla s’ubica en un pla surrealista, a voltes oníric, que l’obliga a interactuar amb les projeccions amb precisió mil·limètrica. D’un costat això li resta espontaneïtat, una de les manifestacions de la seva visceralitat, però de l’altra així és capaç de submergir-nos en un món de terrors i pors inacabables, a totes les etapes de la vida.
La por a l’abandonament, la por al circ, la por a la guerra, la por als parcs, la por a una nina, fins i tot la por a l’art contemporani no són sinó manifestacions d’una por intrínseca, la por absoluta, la por a tot.
“Si deixes de cantar, et moriràs”, li diu una nina que apareix i desapareix, com si fos una presència d’un altre món, per recordar-li potser la seva por més profunda. Una por més inquietant fins i tot que la por a la mort, que Pla expressa a l’espectacle, dirigit per Pepe Miravete, com un final inevitable. La mort es mostra amb tota la seva cruesa, fins i tot amb un toc gore, amb un Albert Pla virtual que es converteix en una mena de zombie que acaba fonent-se i sent menjat pels cucs, convertint-se ell mateix en un cuc que acaba sent trepitjat…
L’humor agre, negre, un dels trets també que més defineixen al de Sabadell com a artista des dels seus inicis, fa sovint acte de presència, quan està a punt de ser aixafat per personatges com George Washington, el Che Guevara o el Rei Juan Carlos I, o quan es converteix en una mare que cuida el seu fill amb tot el cos embenat a l’hospital, i li surt la vena més agressiva i rotundament histriònica.
relativa calma
En aquest trepidant context les cançons es converteixen en instants de relativa calma, ocasions per detenir-se en pors desgavellades, com ser enterrat viu o la mateixa por a estar viu. En aquest sentit Albert Pla s’allunya del recital i s’apropa al musical, amb músiques pregravades i fins i tot amb músics i cors projectats en la singular pantalla, gairebé tridimensional, que envolta l’artista.
Albert Pla ha anat pas a pas arribant fins aquí, i pel camí, ha anat reclutant un públic fidel que dissabte va omplir fins a la bandera el Teatre Principal. Va cridar molt l’atenció l’heterogeneïtat del seu públic, i els senyals de sorpresa que van envair el mateix, una barreja d’indecisió i perplexitat: va haver-hi moments als quals hi havia qui no sabia si riure o callar, si mantenir-se quiet o aplaudir incessant.
Quan l’espectacle va acabar, Albert Pla va tornar a sorprendre sortint amb roba de paisà, aixecant la mà i saludant amb un somriure entremaliat, deixant-se acaronar pels aplaudiments i els compliments del públic, i marxant amb pas tranquil, però ferm, entre els passadissos del pati de butaques, fins a la pròxima ocasió.w
