s terrassenc, el filòleg que potser esdevindrà, per a la llengua andalusa, allò que Pompeu Fabra va ser per a la catalana, és a dir, el savi de l’idioma que li dona una ortografia i una normativa moderna i unificada? Aquest vaticini resulta inevitable quan parles amb Gorka Redondo (Arbuniel, Jaen, 1957; terrassenc des de 1999), t’ adones de la seva erudició i t’explica les aferrissades polèmiques que a hores d’ara es tenen els partidaris de les diverses opcions de normativització de l’andalús, tan semblants a les que vivia el català a principis del segle XX. Al contrari que Huan Porrah i alguns membres de la Hunta d’Ehkritoreh en Andalú, Redondo defensa una ortografia “no tan de transcripció fonètica. No crec que sigui la solució per l’andalús. Escriure, la literatura, és una altra cosa”. La seva proposta està publicada i l’ha posat en pràctica convertint “Le Petit Prince”, d’Antoine de Saint-Exupéry, en “Er príncipe xiqitiyo”.
Per què va decidir traduir a l’andalús aquest clàssic de la literatura?
L’origen està en la lectura de “El petit príncep” en vint-i-dues llengües, que es va fer per la diada de Sant Jordi del 2012, al Raval. El seu coordinador, Lluís Felip, em va convidar a llegir un fragment en llatí [Redondo és llicenciat en filologia clàssica, i ha estat professor de l’institut Cavall Bernat]. Ho vaig fer i, a partir d’aquell moment, vaig començar a treballar en la traducció del llibre a l’andalús, buscant material, i lèxic que ja havia treballat. De traduccions, per comparar, he consultat sobretot la catalana, la italiana i la eonaviega [el gallec-asturià parlat sobretot a la zona d’Astúries compresa entre els rius Eo i Navia].
A la introducció indica que s’ha basat en la parla andalusa de les comarques de la Serra Màgina, l’Alt Guadalquivir, Cazorla i Segura.
Sí. Ja havia treballat força el lèxic del meu poble (Arbuniel és de la Serra Màgina), amb una ortografia que em començava a agradar. L’ andalús, com a llengua escrita, encara s’ha de fer, no està format. Com a primer pas en aquest projecte de llengua escrita, m’era més còmode treballar amb el material de la parla del meu poble i la seva comarca.
Es conserva bé l’andalús, allà?
Els d’aquesta comarca són pobles situats alts, bastant aïllats, la qual cosa ha fet que es conservi més que a les capitals, però també s’ha perdut molt. A les escoles hi ha professors que no són andalusos, parlen en castellà standard a l’escola i és el que acaben parlant molts joves, no tots. A Mijas m’he trobat andalusos que entre ells parlen en euskera, alguns nascuts a Catalunya que saben parlar català i castellà, però han perdut l’andalús. I a més, té uns deu mil habitants que parlen anglès.
Ara, però, sembla que està emergint un moviment per la recuperació i normalització de l’andalús, amb Tomàs Gutier (autor del llibre “En defensa de la lengua andaluza”), i entitats com ara la Hunta d’Ehkritoreh, la Zoziedá pa l’Ehtudio l’Andalú, AndaluGeeks (amb un projecte de televisió) o grups de Facebook com Yo hablo andalú.
Sí. Però trobo que falta consciència del moviment cultural que necessita una llengua per sobreviure. No es veu el perill de desaparició de les que no el tenen. No entenen la urgència d’una unificació de criteris. Per això vaig publicar, l’any 2015, “Normâ ortográficà pa l’andalú. propuehta e trabajo”. Tomàs Gutier, per cert, que és una persona que treballa molt per l’andalús, penso que s’equivoca sobre el seu origen.
Ell el veu en una “aljamía” o “lengua romance de Al-Andalus”.
Jo, en el castellà medieval. Quan Castella conquesta i envaeix Andalusia, la població sotmesa, i els colons, que tenen diferents orígens, miren de parlar la llengua dels conqueridors, a la seva manera. Has d’imaginar així l’ambient en què neix l’andalús. Té molts arabismes, per descomptat, però és una llengua tan romànica com el català.
Redondo acaba la introducció de “Er Príncipe Xiqitiyo” dient que “ha sio un trabajo ehcribio con er volunto d’acer un omenahe a la hente mà umirde d’Andalucia, la qe, deqe abria la boca, era mal miraa y se comia una pila prejúiciô, porqe l’abla suya s’esapartaba a ca vê mà lihera de l’ehtandâ ehpañô”.
És una edició de l’Instituto Almanera. Preu: 8 euros. Es pot demanar per correu electrònic: reondiyo@gma
Redondo també és poeta. Amics de les Arts li ha publicat l’antologia “Dad-á-ndalú”. I del llibre “Llengues ignorades”, també publicat per Amics, va ser el coordinador i autor de l’article “El andalú en l’empieze er ziglo XXI
E
n Voluntat d’homenatge.
n “Er príncipe xiqitiyo”.
n Altres treballs.
“.
