El Montcau, Sant Llorenç del Munt o Montserrat són algunes de les muntanyes formades per conglomerats caiguts del mantell d’asteroides formats de l’acostament del planeta Mart a la Terra, i el seu posterior impacte tangencial, no fa massa temps, potser fa uns nou mil anys, afirma Agustí Alcaraz Herrero a “Tierras de Marte. Como y porqué, el Himalaya se desprendió del Valle Marineris, en Marte”. És una publicació (la versió en paper de la seva web tierrasdemarte.es) en què aquest terrassenc exposa la seva hipòtesi per explicar per què la biosfera de la Terra és com és, basant-se en aquesta consideració de Mart com un antic planeta errant, que va arribar al nostre sistema solar i va mantenir una òrbita molt propera a la Terra, tant com per fregar l’anomenat “límit de Roche”, la distància mínima que pot aguantar un objecte per la seva gravetat, sense començar a desintegrar-se.
Alcáraz no és geòleg ni astrònom, però, curiós de mena, porta qui diu tota la vida recollint informació i dades, i pensant que les respostes que la ciència actual ofereix a les preguntes que ell es plantejava sobre la biosfera no són satisfactòries. “La geologia sempre ha mirat només cap a baix. Agafa una pedra i et diu quants milions d’anys té. Quan el que interessa, per conèixer perfectament la biosfera, és saber d’on ha vingut, com s’ha fet, perquè és aquí i no en un altre lloc.”
Després de més de trenta anys d’anar per les muntanyes i entrar a coves i també fer reconeixements en avió, estudis cartogràfics i astronòmics, càlculs i simulacions, i pensar-hi molt, Alcaraz ha anat trobant “que les peces finalment m’encaixaven, i és un coneixement que vull transmetre, de manera totalment altruista”. El 27 de febrer en farà una xerrada a la Universitat d’Òptica i Optometria de Terrassa.
“Si agafes un tros de diari, fas una pilota i l’emboliques en paper de plata, i pesa cent grams, si la poses al foc mitja hora, mantindrà la seva forma però pesarà vint-i-cinc grams”, assenyala, per explicar que una pèrdua de la massa solar va alterar, i pot tornar a fer-ho, les òrbites de Venus, la Terra i Mart. Alcaraz no posa data -és un tema que a hores d’ara està estudiant- quan Mart va passar frec a frec de la Terra, però del mantell d’asteroides que es va crear arran d’aquest acostament, i que van quedar flotant a l’espai, van caure materials al nostre planeta, i van produir canvis molt profunds, potser en una data relativament tan propera com uns set mil anys a. C.
La prova, el mapa de Piri Reis
Una prova cartogràfica la constitueix, per Alcaraz, l’anomenat mapa de Piri Reis, suposadament elaborat a l’imperi turc otomà al segle XVI, però basat en mapes molt més antics, “El mapa de Piri Reis (que també demostra que hi hagué una civilització molt més avançada que la nostra) encaixa perfectament amb la meva hipòtesi. Presenta, per exemple, l’Antàrtida i Amèrica del Sud unides. De Mart, o del mantell d’asteroides, va caure gran quantitat d’aigua. I ara aquesta zona és una cadena de volcans de cinc mil metres, perquè quan es trenca l’escorça, corrents d’aigua freda i calenta es van obstruint mútuament.”
Molts elements de la geografia de Mart i la Terra també li encaixen. “Mart tenia aigua (i encara en té). El volcà marcià Mont Olimpos té una forma circular i on s’acaba la circumferència hi ha només un kilòmetre de diferència. És ben clar que allà hi havia un mar. Quan Mart arriba a l’altura de la Lluna, comença a desprendre trossos de roca i aigua. I quan Mart toca a la Terra, es produeix un esvoranc, el Valles Marinesis, una depressió de cinc mil metres de profunditat que coincideix amb l’Himàlaia”.
Madagascar, catapultada
Els efectes també es produeixen als antípodes del punt de xoc, de manera a l’altra banda de Mart hi ha la zona anomenada Isidis Planitia, “amb una forma circular de 1.100 quilòmetres de diàmetre pràcticament neta de craters, formada per la succió del mar que va existir i que va ser absorbit per la superior gravetat de la Terra”. En esbarlar-se el nostre planeta, “es creen les plaques tectòniques, i surt el que la Terra té a dins, el foc que treuen els volcans”. I a la depressió marciana Carpi Mensa “es trobava el que avui és Madagascar, que va sortir catapultada, entre d’altres, per la rotació de Mart, flotant per la poca gravetat, per col·lisionar en pocs minuts en allò que avui és el nord de la zona de nova creació, les illes Seychelles, arrasant el fons de l’oceà Índic”.
Agustí Alcaraz veu proves d’aquest cataclisme fins i tot en el simbolisme de les cultures antigues. Els pobles precolombins i els xinesos, que no van tenir cap contacte entre ells, feien servir el símbol del dragó com l’expressió més gran del foc i la destrucció. Quan cau una muntanya del cel, que ho fa a molt poca velocitat, en tocar a terra surt foc, i pel costat es produeixen esquitxos també flamígers. Quelcom perfectament representable en la figura i el cap d’un drac”. I tot plegat fa pensar, també, “en l’enorme fragilitat de l’escorça de la Terra”.
