A més de les obres, a les vitrines de la sala La Cúpula d’Amics de les Arts David Millán exhibeix la seva col·lecció de cameres Polaroid, unes quinze. "Les fotografies, però, estan fetes només amb dues, la SX70, que era la que tenia el meu pare, i la 600, ara bastant complicada d’aconseguir. Tanmateix, totes funcionen, amb l’excepció d’una, que té una avaria i s’hauria d’arreglar." Hom podria pensar que les càmeres Polaroid, que tant van fer servir Andy Warhol, Helmut Newton i altres artistes, i que a les dècades de 1970 i 1980 eren tot un símbol de modernitat, van ser assassinades per la fotografia digital. Però no. Tot i que de dimensions més reduides, "encara existeix un món Polaroid", afirma Millán, que n’és un bon coneixedor. "Quan l’empresa va tancar, en va sortir una altra, Impossible, deien que d’antics treballadors de la Polaroid, que va seguir fent els cartutxos."
Ara tornen a ser marca Polaroid." Millán reconeix que és un tipus de fotografia que resulta cara. No per les càmeres, que es poden trobar bé de preu, sinó pels cartutxos, que costen uns vint euros. I porten només vuit fotografies. "Encara que pots regular una mica l’entrada de la llum, i jugar amb els teus coneixements, i existeixen unes càmeres més sofisticades que altres, el que et surt d’una polaroid sempre és un misteri. Veus en pocs minuts com t’ha quedat, i, si no t’agrada, és fer-ne una altra de seguida." La possibilitat d’ampliació o de manipulació de les imatges també resulta molt limitada. "En tot cas, hauries d’escanejar-les i digitalitzar-les. Existeix, però, una tècnica Polaroid Transfer, de la que tinc dues mostres a l’exposició, que et permet extreure la imatge del suport i, des de l’aigua, transportar-la a una altra superfície, com el paper d’aquarel·la".
