Cultura i Espectacles

“Faig l’art que faig com a exorcisme de les meves pors”

El músic El Niño de Elche presenta avui, a l’Auditori Municipal, el seu disc "Colombiana", fet en col·laboració amb el músic colombià Eblis Álvarez, on un cop més, va molt més enllà del flamenc.

Què és el que li va empènyer a contactar amb Eblis Alvárez, què esperava d’aquesta trobada i quines sorpreses ha descobert?

Feia temps que seguia a la banda Meridian Brothers perquè m’intrigava molt conèixer el lloc des d’on treballaven i la seva manera tan particular de compondre, on es percebia un gust pel passat però amb un compromís per l’experimentació molt poc vista actualment en propostes llatinoamericanes. Quan vaig escoltar una entrevista al seu líder, Eblis Álvarez, parlant de Cage, Einsturzende Neubauten o Ligeti, vaig entendre que les seves posicions de partida artístiques podrien estar pròximes a les meves. A partir d’aquí, tot va ser un procés fascinant d’aprenentatge i desplaçament, no només musical.

Diu vostè que "Colombiana" no respon estrictament als conceptes de fusió o mestissatge, sinó que és més aviat una "teràpia de xoc". A què es refereix?

La perversa i mal anomenada World Music, en ser una marca creada per una sèrie de segells discogràfics per a netejar consciències colonialistes i d’aquí rendibilitzar la culpa en paper moneda, va fer d’aquesta màquina de fer diners l’origen de trobades entre músics, mancats de processos radicals i transcendentals més enllà de meres connexions melòdiques o rítmiques, sense furgar en la paradoxa de tot això. Jo, sent un contrari d’aquestes propostes (cosa evident per la meva resposta), vaig entendre que el procés de creació del disc i la seva estètica haurien d’estar allunyades d’aquestes posicions socialdemòcrates que no ajuden res a conèixer ni a reconèixer les arestes i les paradoxes de l’art.

Vostè s’ha definit com "un artista del meu temps, no un avantguardista", i no obstant això, sembla haver-hi en el seu interior una necessitat constant d’investigar i experimentar. Hi ha algun tipus de por de repetir-se?

Ser experimental té a veure més amb una actitud davant l’art i no tant amb una estètica. Avantguardista és una etiqueta que s’ha banalitzat, ja que se li atribueix al primer que passa pel carrer i, quan això passa, continuo amb el meu desplaçament constant buscant els no espais que m’ajudin a continuar coneixent-me, mitjançant el ritu de la pràctica artística. Ser un artista del meu temps suposa assumir totes les seves paradoxes i contradiccions, crear diferents realitats, però aquestes realitats no són per al futur sinó són per a l’home d’avui.

Si hi ha alguna cosa que el defineix, a més de l’etiqueta d’heterodox, és la seva honestedat, la seva valentia, no tan sols a l’hora d’enfrontar-se a la "coctelera" musical sinó amb les seves opinions polítiques i socials. A "Colombiana" hi ha una "Oració militar", s’intueix el lament en "Els esclaus", quin tipus de circumstàncies han inspirat les seves lletres?

Els treballs crítics en els quals he col·laborat fins ara es poden comptar per desenes, en ells he compartit i continuo compartint espai amb un munt d’artistes i agents culturals que fan de mi, després de cada projecte, un home nou. De tot això em vaig nodrint i molts dels discos que he realitzat han vingut precedits d’aquestes vivències experimentals i per tant, crítiques.

Ha dit en una entrevista que els polítics haurien de superar pors i prejudicis… A vostè se li podria descriure com un artista sense por i sense prejudicis?

Faig l’art que faig precisament com a exorcisme de les meves pors. Cerco la llibertat mitjançant el ritu artístic. Aquesta és la meva causa.

Creu que l’art camina en sintonia amb la marxa d’un país?

L’art opera des de diferents realitats des d’on operen la política o la societat en general, per tant, difícil unió. De totes maneres i com a anotació general, no li atorgaria la valoració a aquesta "marxa del país" a la política en primer lloc sinó que caldria valorar-la concretament des del fet cultural i artístic. És el millor termòmetre per a saber la salut d’una societat.

Es considera un revolucionari?

No, i cada vegada m’agrada menys aquesta definició. Soc més del terme revolta, revoltós.

Estem mancats d’artistes que, com vostè, van molt més enllà de la creació i ens ofereixen un discurs gairebé filosòfic i molt il·lustrat (o a vegades polític) sobre la seva obra i sobre la dels altres?

Aquesta falta té a veure amb la por al coneixement, que no és més que, la por al fet que aquest procés trenqui el teu castell de cristall i t’obligui a canviar de postura. No estem disposats a això per la por de reconèixer que podem estar equivocats, el fet de pensar críticament t’aboca a això d’una forma imminent.

El seguia a twitter i ja no el trobo… Se sent activista de les xarxes socials o resulta arriscat ser-ho?

Em sentia activista com molts que veníem de l’esquerra. Pensàvem que tot espai era bo per a creure’t activista de les causes perdudes i jo vaig ser un altre que ho va creure fins fa un any. Vaig entendre que no serveixo per a això i que ara, Internet suposa un espai per a aprendre i reflexionar allunyat de la política de la cleca i de l’hedonisme.

Què està preparant, en quins projectes està embarcat?

Estic submergit en dos treballs relacionats amb l’arxiu sonor del meca-místic Val de l’Omar. El primer, una revisió del guió de l’"Acte Sacramental Invisible" que va crear a principi dels anys 50, que tindrà forma d’instal·lació sonora i es podrà escoltar i veure al Museu Reina Sofia a partir del 10 de Juny. L’altra proposta és realitzar un concert i un disc a partir dels seus enregistraments generats i arxivats per als seus diferents treballs artístics. Aquest espectacle s’estrenarà en primícia a la pròxima edició del Festival Sonar a Barcelona, el dia 19 de juny. Ara mateix són els meus dos projectes més imminents.

Un disc ple de matisos

"Colombiana" és un disc ric en matisos, i això es repeteix a la seva plasmació en directe. Els seus companys d’espectacle són Raúl Cantizano, a les guitarres, Susana Hernández als teclats i sintes, Víctor Martínez a les percussions, Benito Jiménez a les llums I Raúl Lorenzo al so. "En un sentit escènic treballem inspirats pels ‘picó’ colombians i els escenaris que se solen muntar en les festes populars bolivianes que l’artista va poder viure fa un any durant el rodatge de la pel·lícula ‘Niños somos todos’, del director Sergi Cameron", explica.

To Top