La dissolució de La Carrau (o més aviat la seva separació temporal) ha disgregat el talent dels seus components en projectes o bé ja existents o bé de nova collita. Així, mentre Núria Lozano ha aprofundit en la seva feina per a espectacles infantils i Carol Duran es troba perfectament integrada a Las Migas, Joan Boada ha optat per consolidar la seva trajectòria en solitari, que va iniciar el 2015 amb "És molt fàcil."
Divendres passat va presentar a Terrassa "Cedeerra", el seu darrer disc, un treball que es presenta amb "una estètica molt més animada, vibrant i desacomplexada" que la del seu debut. Així ho garanteix el text de presentació de l’àlbum i així es constata en directe.
L’escenari de l’Espai Vapor de la Casa de la Música de Terrassa va garantir la proximitat amb el públic; l’assistència no va ser gaire nombrosa, però Boada esperava que més que un concert allò fos una festa entre amics, i així va ser. El "feed back" va ser més o menys constant.
La veu de Joan Boada no va estar al cent per cent però la banda va suplir aquest dèficit sonant amb grandíssima solvència. Joan Boada és un excel·lent intèrpret tant a la guitarra, el llaüt o les mandolines però és que, a més, aquest cop l’acompanya un dels millors guitarristes a Catalunya, Jordi Armengol. "Plaç" i Oriol Cases acaben d’arrodonir un so emparentat a vegades amb el mestissatge de La Carrau, i d’altres amb el pop, la cançó d’autor i les guitarres del rock.
Els de les noves cançons de Joan Boada no són arranjaments senzills, i així es va constatar en directe. El concert es va iniciar amb "Serà un dia que durarà anys", una versió d’Ovidi Montllor que s’ha treballat aprofundint en la seva intensitat. Més tard va tenir algun record al seu disc anterior, amb "Dona’m la mà", musicalització d’un poema de Joan Salvat-Papasseit. Aquí Boada es va declarar com un "freaki" que s’aprèn de memòria alguns poemes.
Tranquil·litat
Després va continuar amb una de les millors cançons del disc, "Vida, vine", la plasmació de la tranquil·litat amb la qual ha acabat reflexionant sobre el tema del Procés, desviant-se de la seva primera intenció de ser més bel·ligerant. Aquesta tranquil·litat va continuar amb "Cançoneta clara", un valset amb el qual va convidar a ballar al públic, mentre que la part més reivindicativa va tornar amb "Plantaré cara." Aquest tema l’ha construït sobre un text d’en Carles Capdevila, que va ser recitat per un dels convidats de la nit, Joan Salvador.
Més tard va arribar una altra emblemàtica versió, del clàssic "Rossinyol" -amb un vers del qual va remarcar que era un "no és no" de fa segles en tota regla. A continuació va pujar a l’escenari Carles Llongueras, per posar la seva gralla al servei d’"Hostiats!", mentre que l’acordionista Víctor Pedrol, d’Ameba, va tancar el llistat de col·laboracions a "Les matinades", una de les peces de tall més folk del disc. El músic també va recordar "Pilotes de goma", de La Carrau.w
