Imagina’t l’escena. Una Terrassa d’un país en guerra, on hi ha gana i precarietat, i la gent ja està molt espantada, perquè a més a més fa mesos que veu el ‘cotxe fantasma’, que els milicians fan servir per anar a buscar a casa les persones que mataven. Una nit d’octubre de 1937, unes mil persones, potser més, acabades d’arribar en tren per l’estació del Nord, baixen de nit pel carrer del Nord, moltes parlant entre elles una llengua (el basc) que aquí ningú entén". Són refugiats, que han fugit de les zones on ha triomfat la revolta o ja conquerides per les tropes de Franco, "a les que se’ls hi ha de donar allotjament i menjar, reubicar-los, en una ciutat que té llavors uns 40 mil habitants."
L’historiador Josep Puy m’ho explica, a la silenciosa sala biblioteca de l’Arxiu Històric de Terrassa, un matí assoleiat d’hivern, i la placidesa del moment i el lloc encara fa més tenebrosa l’evocació d’aquest moment del passat de la ciutat, d’aquesta escena digna de pel·lícula, però que va ser real, la nit del deu a l’onze d’octubre de 1937. I que realment només podem imaginar. Als documents que es guarden a pocs metres d’on parlem, no existeix cap fotografia, i ja ni somiem en filmacions, d’aquesta arribada massiva i nocturna de refugiats de guerra a Terrassa. Tampoc llistes de noms ni procedències ni els domicilis en què s’hostatjaren. Poca cosa més que la dada que el mes de desembre de 1937 van arribar a ser 3.447, el set per cent de la població.
"No en sabíem gairebé res"
A mesura que ha anat fent recerques de la Guerra Civil a Terrassa (sobre temes com ara l’Hospital Militar, els ferits de guerra, el món assistencial), Puy es va adonar que els refugiats eren un tema important "del que no sabíem gairebé res. La Guerra Civil a Terrassa s’ha treballat molt en l’àmbit polític, però no tant en el social, de la vida quotidiana. Ens hem pensat que ho sabíem tot, i no sabem gaire cosa. Tinc fotocopiats documents d’arxius de dotzenes de pobles, i no n’hi ha cap que no tingués problemes amb els refugiats. A Rubí van penjar una pancarta dient que no en volien. De Terrassa, en canvi, no hi ha dades; per no tenir no tenim ni la llista".
De manera que, com a única possibilitat, "remota sens dubte, per contactar amb algun descendent o familiar indirecte d’aquells refugiats a Terrassa", a Puy se li va ocórrer posar un anunci al diari basc El Correo. La seva sorpresa va ser majúscula quan va sonar el telèfon i a l’altra banda, des de Vitòria-Gasteiz, li parlava Crisel Losada Beitia. Una dona que el passat 2 de gener va fer 95 anys (nascuda a Bilbao el 1920), i que el setembre de 1937 havia arribat a Terrassa, procedent de Bilbao, amb la seva família (la mare, dos germans, l’àvia, la tieta i dos cosins) en condició de refugiada de guerra. I disposada a explicar a l’historiador el seu testimoni dels catorze mesos que va viure com a tal a la ciutat, fins a la seva marxa el 21 de gener de 1939, obligada per l’ arribada de l’exèrcit franquista.
A Puy li va faltar temps per anar-se’n a Vitòria-Gasteiz a parlar amb Crisel Losada. Quan va asseure’s amb ella, al seu domicili d’un barri elegant de la capital basca, i van començar a parlar, de seguida va adonar-se’n que tenia davant un testimoni amb moltíssima de vàlua, a hores d’ara possiblement únic. La senyora havia viscut a la Terrassa de la Guerra Civil entre els seus 12 i els 14 anys. I recordava amb tota mena de detalls l’arribada i la seva estada a la ciutat. Detalls que després Puy (amb la col·laboració de Rafel Comes, pel que fa a persones i famílies que li esmentà) ha comprovat, ratificant l’extraordinària memòria de Crisel, que a més conserva perfectament el català que va aprendre en l’any i escaig que fou alumne de l’Escola Social de Joan Artigues, del carrer Topete ("els fills resten sorpresos quan la senten parlar en català").
Noms que no li va voler dir
Una troballa excepcional per a qualsevol historiador, que treu a la llum informació absolutament inèdita sobre el tema més desconegut de la Guerra Civil a Terrassa. "La descripció i detalls de la seva experiència són una aportació d’un gran valor històric i emotiu", escriu Puy a l’article "La Terrassa de la Guerra Civil, amb els ulls d’una refugiada basca", que ha publicat a la revista Vallesos. "La informació que m’ha proporcionat m’ha permès entendre més coses, i millor, d’aquest període de la història de Terrassa."
A sobre, a Crisel li agradava molt dibuixar (de gran va ser modista, i tenia un taller de llenceria i aixovars d’alt nivell) i va fer i guarda dibuixos de la Terrassa en què va viure, que també en són un testimoni interessant. Més apassionant encara: a Puy no li va voler dir tot el que recordava. Hi ha coses, fets, noms, de la Terrassa de la Guerra Civil, que Crisel Losada s’endurà amb ella. "M’hauria agradat saber el nom d’aquells revolucionaris i anarquistes de Terrassa que diu que ja tenien a punt a l’armari l’uniforme amb el ‘yugo y las flechas’ per quan arribessin els nacionals i s’acabés la guerra. Sabia els noms, alguns de gent que diu que encara viuen, i que em quedaria parat, però no me’n va voler donar cap, també per la descendència que puguin tenir. Em va parlar especialment d’un, que era sanguinari, i després fa fer molts diners a Terrassa".
Una població atemorida
El País Basc va ser una de les zones que van patir més bombardejos durant els primers mesos de la Guerra Civil, i això va fer que la família de Crisel (nascuda a Bilbao l’any 1920), de la que a Puy no li consta cap activitat o ideari polític, decidís marxar. Primer a Santander, després a Gijón, la Bretaña francesa, Portbou i d’allà en tren fins a Terrassa. Recorda l’arribada, tot i no tenir clara la data exacta, i aquella corrua de gent que baixava pel carrer del Nord. Segurament uns pocs dies abans de l’allau de refugiats de la nit del diumente deu al dilluns 11 d’octubre de 1937.
El testimoni de Crisel descobreix una Terrassa en què impera el terror. Ja hi havia molt pànic, pels assassinats que anaven fent "Pedro y sus chiquillos", i altres grups de milicians, "però el que jo desconeixia era que el terror es va veure incrementat amb l’arribada dels refugiats. Vistos pels terrassencs com delators en potència, que t’obliguen a posar a casa i compartir els aliments, que escassegen. un pànic que es veu incrementat quan comença a haver-hi molts robatoris. A vegades, fets per nens, que roben a horts i vinyes, i que els pagesos no denuncien, també per por".
