El gran actor Lluís Homar va emocionar amb la interpretació de “La néta del senyor Linh”, basada en l’obra del mateix nom de Philippe Claudel, que narra les sensacions d’un avi que ha d’abandonar el seu país a causa de la guerra. L’actor es va posar en la pell del personatge i també en el de narrador i del nou amic que fa en Linh.
El relat dramàtic, estrenat a la Temporada Alta de Girona, va arribar el diumenge a Terrassa. Homar està sol a l’escenari per explicar una història que podria ser la de tantes persones que han d’exiliar-se de la seva terra i cercar un nou lloc. Claudel va donar vida literària a aquesta situació a partir d’un avi, el senyor Linh, que podria ser d’origen asiàtic encara que no ho concreta.
El senyor Linh marxa amb la seva néta, Sang Diu (“Matí dolç”), que miraculosament s’ha pogut salvar de les bombes. Salpen en un vaixell i fan una llarga travessia fins a un lloc del qual tampoc no se sap el nom. L’avi, amb la seva néta, se sent molt sol a la nova ciutat fins que un dia coneix a un senyor amb qui conversa i acaben per fer-se amics.El viatge obligat del senyor Linh, doncs, és el punt de partida per obrir la reflexió sobre la identitat, la soledat i la vellesa. Homar interpreta aquesta peça amb tanta naturalitat, humanitat i sensibilitat que commociona. Està genial en el paper del senyor Linh, aquest avi que intenta adaptar-se a un nou paisatge i a una nova vida sense sort. I també ho està en el rol del senyor Bark, una persona també gran i vídua que li ofereix la seva companyia. Ambdós desitgen trobar-se per conversar i allunyar la soledat no volguda.
La novel·la de Claudel és famosa i, de fet, impacta per la forma en què tracta el tema del desarrelament. Gairebé com un conte, com una faula per relativitzar el dramatisme que suposa la migració per diverses causes. Però aquest escriptor no dóna llicències per l’optimisme perquè al final descobrim un fet que vessa més tristesa.
Aquest és un text de compromís social i Homar en fa bandera acceptant el repte de la seva interpretació als escenaris. També ens va agradar la posada en escena. Aquesta projecció, que acompanya a l’actor, com si fos un pentagrama, en la que hi ha moltes línies intermitents i poques paraules. “No es perdi avi, la ciutat és gran”, li diuen al senyor Linh en el centre de refugiats, mentre ell persisteix en cantar la cançó a la seva néta i a recordar el perfum d’una terra, la seva, que no sap per què li han pres. Al senyor Linh li sembla que la nova ciutat no té ni nom ni aroma, almenys no la sabuda trobar. Ell tampoc té nom.
