Cascada d’aplaudiments unànimes per acomiadar a les estrelles -dotze- del Ballet de l’Òpera de Viena en la seva primera actuació, el dissabte, al Centre Cultural Terrassa. La gala va fer honor al seu nom i l’espectacle concebut pel director artístic, Manuel Legris, va tenir un nivell extraordinari. Els dotze ballarins -sis noies i sis noies- ho van donar tot a l’escenari i van captivar amb el seu talent, energia, sensibilitat i ductilitat. El conjunt va executar el repertori d’onze peces clàssiques i contemporànies amb una execució impecable on tècnica i expressió es van confondre en un tot.
El director de la companyia i de la gala, Manuel Legris, deia hores abans de l’actuació a Terrassa, amb dues funcions, que estava molt content de tornar aquí on ell va ballar l’any 2008 com estrella del mateix ballet interpretant el solo "Àngel" de Reanto Zanella i també un pas a dos. Legris, que va ser designat estrella pel mític Nureyev, va recordar que el seu ball va ser molt emocionant i que li agradaria reviure l’experiència com a director.
El desig es va complir amb escreix des del primer moment perquè la interpretació de la primera peça del repertori, el divertiment de "Les odalisques", d’"El corsari", coreografiat pel mateix Legris, va desfermar l’entusiasme de tots els espectadors. I és que només passats uns segons, ja vam percebre que les tres noies eren dotades d’unes aptituds fora mida per desenvolupar aquest art.
L’obertura va crear molta expectació i no va decebre. Totes les coreografies que van seguir, combinant el clàssic i el modern, amb registres dramàtics diferents, van fer créixer l’espectacle fins al final, que va acabar amb "Sylvia", també coreografiada per Legris, i una exhibició final. I el director artístic, que era entre el públic, es va aixecar i pensàvem que sortiria a l’escenari però no va ser així (almenys el dissabte). Va decidir reservar tot el protagonisme als seus ballarins, als quals va dedicar forts aplaudiments i fins i tot va fer alguna fotografia per immortalitzar la gala.
Es fa molt complicat escollir quina peça va ser la millor perquè, en realitat, tot va fluir amb una naturalitat i una bellesa exquisida. En les obres clàssiques, els i les ballarines van demostrar l’impossible en unes variacions amb moviments i piruetes que treien la respiració. Ells i elles, però, no van perdre mai el somriure. En contemporani, s’hi van deixar anar per donar tot el moviment que requeria el cos. Tot l’espectacle va ser un gaudir compartit i de manera molt especial va conquistar el solo "El laberint de solitud", interpretat pel ballarí Davide Dato. Una petició: ens agradaria que tornin aviat.
