La Calòrica és d’aquestes companyies de teatre a la qual val la pena seguir-los el rastre. Aquest any celebren el seu desè aniversari, deu anys sobre els escenaris com a companyia amb la reposició del seu primer èxit Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I (2010). Una crítica monàrquica centrada en Isabel La Catòlica que va morir d’un càncer d’úter, d’aquí el títol de l’obra, cosa que els permet mostrar la decadència de l’imperi espanyol en un moment d’esplendor com a metàfora d’alguna cosa que neix podrit.
La posada en escena de l’obra ha resistit el pas el temps i continua tenint la frescor, el sarcasme i l’humor de l’estrena. Va ser un treball que van fer per a un taller de l’Institut de Teatre quan eren estudiants que reunia una companyia de diferents especialitats: Xavi Francés, Aitor Galisteo-Rocher, Esther López, Marc Rius, Júlia Truyol i Carla Rovira. La Direcció és d’Israel Solà i la dramatúrgia de Joan Yago.
Del taller va passar al Versus Teatre. Del Versus van passar al Cercle Maldà amb la seva crítica a Silvio Berlusconi a L’Editto Búlgar (2012), passant de la crítica a uns personatges històrics com els Reis Catòlics a un personatge contemporani, amb el propòsit de fer pensar a l’espectador sobre la llibertat d’ expressió, la censura i els límits del poder. Van trepitjar les taules de l’Espai Lliure amb Ekstraordinarnyy una peça curta. La Nau dels Bojos (2013) partia del quadre del Bosch. La línia de treball estava marcada en els seus orígens. La companyia es va consolidant poc a poc a la Sala Beckett representen Bluff (2014), un compendi d’històries creuades en què els personatges buscaven la felicitat i el sarcasme corria lliurement per l’escenari. El Tarantana va veure l’estrena de la seva comèdia el Fenomen de les feines de merda (2015) una reflexió sobre els ridículs treballs que s’ofereixen als joves a partir d’un article de l’antropòleg nord-americà David Graeber. L’any 20016 sobre l’escenari del Tarantana la calòrica es feia preguntes sobre la fe a El profeta. A l’any següent vindria FairFly (2017, 2 Premis Max, Premi Butaca i Premi de la Crítica) una feroç crònica sobre la crisi econòmica i el mite de l’emprenedorisme. A la Sala Beckett van muntar un cabaret polític amb Els ocells on es plantejaven el tema de les democràcies occidentals.
Ara tornen a l’origen el teatre lliure de Gràcia, tornen a a plantejar-se com muntar un espectacle teatral en equip amb una línia dramatúrgica i una forma de fer que no han abandonat amb el pas el temps. Sens dubte la dramatúrgia de Joan Yago i la direcció d’Israel Solà són l’estructura o carcassa sobre la qual se sosté la companyia. La sàtira, l’estil que fa riure des del primer moment on trobem a una dona en el paper de cardenal (Carla Rovira) i a un home, l’actor Aitor Galisteo-Rocher interpretant una reina Isabel la Catòlica moribunda en el seu llit de mort convertit en un retaule on té lloc tot l’esperpent completat amb una serventa de cinema còmic (Esther López) i els desvaris mentals d’una Joan la boja (Júlia Truyol) i un bonic Felip el Bell (Marc Rius) en contrast amb el deforme rei d’Aragó, Ferran el Catòlic. El resultat una farsa en la qual la companyia qüestiona el poder, una de les lleis bàsiques del teatre.
*
professor del INS Viladecavalls i cofundador i director de la Companyia 8
