Doble estrena a Terrassa. La temporada teatral va aixecar el teló amb "La dona del 600" amb molt d’èxit i ja ho va fer sota el paraigua del nou govern i de la nova regidora de Cultura, Rosa Boladeras. L’obra de Pere Riera, un dels joves escriptors consolidats, no va decebre. Al contrari, la història que parla dels conflictes familiars va funcionar amb la precisió d’un rellotge. El text va agradar perquè és proper però sobretot va enamorar el treball d’actors i actrius. Tots s’hi van deixar la pell. "La dona del 600" és una història d’una família encapçalada pel pare, Tomàs, que és vidu i les seves dues filles, Montse i Pilar. Aquesta última casada i separada de fa poc. La Montse, que és metgessa Sense Fronteres, s’ha pres un respir i ha tornat a casa del pare. L’arribada és una autèntica sorpresa. H i ha un 600 al mig del menjador del pis.
Les filles especulen sobre el fer del pare. I com sol passar, el tema, el del 600, serveix per comentar altres coses que fa i diu el cap de família per acabar amb la conclusió que poder ja s’ha fet massa gran i no hauria de viure sol. El pare, però, es reivindica i reclama viure com fins ara, sol i ser autònom, perquè es troba en forma. I, a més, comunica que no es desfarà del 600 perquè era el cotxe de la seva dona que ja no hi és i a qui estimava tant. I aquí descobrim que la mare, la seva present absència, serà el centre d’atenció de la família i el que provocarà que aquesta arribi fins al fons de les ferides obertes.
Aquesta història de Pere Riera de seguida arriba al públic perquè explica coses que ens passen o ens poden passar a tots. El que ens va agradar és l’estil i la forma de narrar els fets. L’obra està escrita amb un llenguatge molt directe, hi ha molt diàleg, i va endavant i endarrere per parlar del present i del passat. L’estructura, doncs, gairebé es un mirall que obliga a mirar més enllà i que exigeix a l’espectador molta atenció.
Riera, a més, ha sabut configurar una família que té molt a dir però no s’ha atrevit fins ara. Hi ha converses corals i diàlegs de dos i a tres que captiven i emocionen. I és que estem davant d’un equip artístic que defensa els seus personatges amb una generositat i una naturalitat que commou. Àngels Gonyalons (Montse) i Rosa Vila (Pilar) s’enfunden en perfils de dones sensibles però que gestionen les emocions de manera diferent. Gonyalons/Montse és més pragmàtica, Vila/Pilar més sensible. I què dir d’en Tomàs/Jordi Banacolocha i de Mercè Sampietro/la mare. Ambdós comuniquen una vitalitat extraordinària recurrent a la ironia per afrontar les situacions no volgudes.
Dèiem, al principi, que "La dona del 600" funciona amb la precisió d’un rellotge. I així és. Hi ha un text que fa reflexionar sobre la mort d’un ésser estimat ben escrit i pautat, i liderat per un equip que revalida el seu talent i que creix a mesura que passa el temps. Tots fan un treball de notable cap amunt, sense fissures i reafirmen que tenen un gran domini de tots els registres dramàtics.
