Miquel Poal i Aregall (Sallent, 1894-Barcelona, 1935), escriptor (novel·lista, periodista, dramaturg, poeta) a hores d’ara força oblidat, però molt popular en vida, va dedicar moltes de les seves obres a qüestions relacionades amb els problemes de les dones, i la seva defensa davant les desigualtats que les afectaven. En aquest sentit, i en el context de la seva època, pot ser ben bé considerat un escriptor feminista. Miquel Poal va tenir una estreta vinculació amb Terrassa, i la seva relació amb la nostra ciutat és el tema de l’estudi que la historiadora Ana Fernández Álvarez acaba d’enllestir i publicar com a separata (la 232) del butlletí de l’Associació de Col·leccionistes.
La vinculació amb Terrassa li venia a Miquel Poal, d’entrada, pel fet que el seu pare era terrassenc, segons va descobrir l’any 2014 l’historiador, erudit i col·leccionista Rafel Comes. Josep Poal i Jofresa (1847-1905) va ser un notari, autor de llibres de dret, però també un estudiós de la llengua catalana, que va publicar els llibres "Gramàtica catalana, grafia elemental" (1901) i "Les nostres beceroles" (1914, a la col·lecció "La qüestió ortogràfica").
Aforismes sobre les dones
El seu fill Miquel, a més a més de ser autor de vint-i-una obres de teatre i setze novel·les, va ser periodista (redactor i director del Diari de Sabadell, col·laborador de publicacions com ara La Veu de Catalunya, Catalunya Teatral o Un Enemic del Poble (que editava el poeta Joan Salvat-Papasseit, també relacionat amb Terrassa) i publicà molts opuscles i assaigs de tema feminista. Fou redactor de Feminal, revista que va començar a publicar-se el 28 d’abril de 1907, com a suplement de la revista La Il·lustració Catalana, concebuda amb la finalitat "d’oferir a les dones catalanes una informació més culta de la que sovintejava entre les revistes de l’època adreçades al món femení".
Poal va col·laborar a la premsa terrassenca. Per exemple, al diari El Dia del 10 d’octubre de 1918, escriu Fernández, "publicà una col·lecció d’aforismes sobre les dones que, vista la seva defensa feminista, no deixa de sorprendre’ns, ja que, menys el que diu ‘Una de les grans equivocacions en l’educació de les dones és l’amagar-les-hi coses que després s’han d’aprendre elles soles’, la resta resulta d’un tòpic misogin extrem, fins i tot, ingenu".
Fernández ha trobat que Poal "va mantenir "altres vincles culturals amb la societat terrassenca i va ser invitat en diverses ocasions a exposicions i conferències". El 18 de maig de 1919, al Casino del Comerç, va impartir la xerrada "Les dones i la ciutat" "que, segons la premsa local, provocà un gran rebombori. De fet, les més de quaranta conferències que donà sobre el tema sempre es van veure envoltades per la polèmica".
Llucieta Canyà, la seva esposa
Cal afegir que l’esposa de Miquel Poal fou Llucieta Canyà (la Bisbal d’Empordà, 1901-Barcelona, 1980), també escriptora i conferenciant i també dedicada a temes de la dona (va portar la secció diària femenina del periòdic La Veu de Catalunya). El seu llibre més conegut, "L’etern femení" (1934) va ser un autèntic "best-seller" a la seva època. Llucieta Canyà, assenyala Fernández, "va mantenir, així mateix, vincles culturals amb la ciutat, fonamentalment, i de manera pública, després que el seu espòs morís el 1935". Uns vincles encara pendents de ser investigats i estudiats.
L’any següent, Llucieta Canyà va publicar una comèdia, "L’estudiant de Girona", dedicada al seu marit. El mateix 1936 es va tornar a casar, amb el pediatre Santiago Manresa, i es traslladà a Reus.
