Estudiar un objecte tan peculiar com és una campana d’església no és només descriure un instrument musical, sinó que és, també, reviure un testimoni sonor, una veu, l’única que ens resta d’un passat, ara mig perdut”, comencen Cristina Coll i Antoni Moro el seu treball sobre la de l’any 1638, de 33 kg de pes, que conserva el Museu de Terrassa. Aquesta campana va ser la peça triada per la institució com a “joia” amb motiu del Dia Internacional dels Museus d’enguany, i Coll i Moro n’han publicat un estudi detallat al seu butlletí.
Construïda en bronze, fusta i ferro, la procedència d’aquesta campana és desconeguda, tot i que segurament era d’alguna de les ermites o esglésies de la comarca, si no de la mateixa església parroquial de Sant Pere (campanar sobre el transsepte actual). “Sabem que la va rebre en Josep Rigol, llavors comissionat per a la salvaguarda del patrimoni vallesà, de mans del rector de Sant Pere, mossèn Josep Homs, salvant-la així de ser fosa durant aquells primers dies de la Guerra Civil espanyola”. Les quatre campanes de Sant Pere van ser despenjades i foses. Aquesta presenta una esquerda grossa, i molt probablement per això estava guardada a la rectoria, i no va ser destruïda.
Coll i Moro assenyalen que aquesta campana presenta diversos aspectes singulars. “Primer, la unitat conforma dues peces originals força ben conservades, la campana de bronze (sense el batall) i el jou amb tota la ferralla original i la palanca per ventar la campana amb corda, així com llurs perns de subjecció al campanar. Segon, la seva profusa decoració simbòlica. Tercer, el nom del fonedor, Gibert. I, finalment, la data de fosa, 1638”. Malgrat l’esquerda, el seu estat de conservació general és força bo.
També descriuen la decoració i el simbolisme religiós, seguint els quarts del rellotge per facilitar-ne la lectura. Entre els diversos motius, hi trobem una escena amb dos pelicans “custodiant la creu, a banda i banda. Aquest motiu fa al·lusió a la mort i la resurrecció de Jesús, ja que l’au en qüestió s’entén, des del cristianisme, com un símbol eucarístic del seu sacrifici en l’acte de la crucifixió, cerimònia que rememora aquest fet”.
En una altra part hi apareix la figura de Jesucrist desvestit, i sobre el seu cap, envoltat d’una aurèola, la creu en què va ser sacrificat. “En la iconografia de l’escena consta representat el desenllaç dels episodis que constitueixen la Passió. D’aquesta manera, al costat del flagell de les quatre ungles trobem tres daus en els quals apareixen els números quatre, cinc i tres. El símbol rememora que un cop Jesús va ser crucificat, quatre soldats romans van jugar-se a l’atzar la seva roba. Cal apuntar, a més, el fet que la suma dels tres daus és dotze, número que representa la perfecció eterna i que apareix molt repetit a la Bíblia”. I sota els daus, unes tenalles, que simbolitzen el darrer moment de la Passió, “quan Josep d’Arimatea va treure-li els claus per davallar-lo de la creu i envoltar-lo amb una flassada”.
Altres escenes representen la Verge Maria dempeus amb el Nen Jesús; vuit pètals que circumden la campana; una creu amb tires encintades acabades en punta, i l’Arcàngel Sant Miquel matant al drac.
Del campanar est de sant pere
En les consideracions finals, els autors de l’estudi indiquen que la seva iconografia és clarament gòtica “i, alhora, utilitza la majúscula humanística per a l’epigrafia, més adient a la data de fosa del bronze, 1638. Aquesta divergència cronològica evidencia clarament un factor tan rellevant com és la prova d’aquesta transmissió dels coneixements i l’heretatge dels estris del mestre campaner ja sigui de pares a fills o del propi aprenent”.
Per la seva “profusa decoració”, el fet que es conservi sencera (campana, jou i encaixos al campanar) i que se sàpiga que estava guardada a la rectoria de Sant Pere, fa pensar que hauria estat despenjada del campanar est de l’església de Sant Pere. D’altra banda, diversos elements podrien fer-nos pensar que la campana rebria el nom de Maria, tot i la presència de l’arcàngel Sant Miquel que sembla posicionat com la marca del fonedor en l’escena figurativa.
