Matías Jiménez Gutiérrez va venir al món a Terrassa en 1948. Va viure a Sant Pere, en el que era el carrer d’Oviedo, avui carrer de l’Autonomia, i després en la de Santa Llúcia, a Ca n’Anglada. Des de fa anys resideix al Centre. Va obtenir una beca per a un seminari a Vic però va decidir marxar-se als tres anys, quan va sentir allò de “aquest vailet ja està preparat”, i es va veure amb sotana. “Vaig pensar: ‘uf’, amb el que m’agraden a mi les noies”. Li censuraven les cartes, les que emetia i les que rebia, però se les va arreglar per a passar una missiva als familiars d’un company. Va pregar que fessin arribar la carta als seus pares. “Li deia al meu pare que vingués a recollir-me, que allò no era per a mi”, recorda, amb el mateix somriure que esbossa quan algú en el quinto respon “el Real Madrid” quan ell canta “el més petit “, perquè Matías és madridista irredempt i molts ho saben. Matías Jiménez, fill de pare de Toledo i mare d’Almeria, es va dedicar professionalment a la impressió. Les seves dues nétes, bessones de 7 anys, li tenen robat el cor. I això, tenint en compte la grandària de l’òrgan, és molt robar.
atías és una muntanya d’afabilitat i un compendi d’anecdotari d’una de les coses que més estima de la seva Terrassa estimada. Matías Jiménez Gutiérrez és lloro. Lloro del joc del quinto, per descomptat. És un veterà, és verb pur de disbauxa. Amb ell tot és diferent, ell té les rimes en el seu somriure, i va per tots: Matías Jiménez es jubila després de cinquanta anys cantant números del bingo popular nadalenc de Terrassa. Molts trobaran a faltar al lloro Matías. Segurament, ell també. És un gran.
Per què, Matías?
Ja estic cansat. Porto moltíssims nadals sense la família. Moltes nits de cap d’any d’absència. En cinquanta anys només he estat quatre o cinc sense cantar números. He arribat a treballar en el quinto de cinc de la tarda a cinc de la matinada, arribar a casa, dutxar-me i posar-me a treballar en la meva feina!
Quan va començar en això?
Vaig començar en el Nadal de 1969 en el bar Joventut, al carrer de Sant Damià. Allà feien el quinto-quinto, de només una línia, no el ple que es fa ara amb quinze números. A Ca n’Anglada era estrany el bar que no tenia quinto per Nadal i molta gent jugava fins i tot en la barra. Ara queden pocs. S’ha perdut molt la tradició. Sap l’origen del quinto? Es diu que antigament es jugava per a recaptar diners per als “quintos”, per als nois que s’anaven a la mili.
El quinto era de cinc números.
Sí. Així ho fèiem en el Joventut. I clar, les partides duraven un minut o un minut i mig. Posàvem una cadira damunt d’una taula i allà ens assèiem els lloros! Anàvem molt poc a poc, cantant. Enyoro molt allò, aquella familiaritat en el tracte. Quan algú deia una bestiesa fora del normal, jo li cridava l’atenció pel seu nom: calla Joan, calla Antonio. Molta gent em diu pel carrer que enyora el quinto d’abans, el de les Escoles, per exemple.
Després van arribar les Escoles.
Del bar Joventut vaig passar al cinema Rambla. Fèiem el quinto en el pis de dalt del cinema, en una pastisseria. I després vaig estar a les Escoles més de trenta anys. Després en el Faktoria i ara en l’Sferic, des de fa quatre anys. En les Escoles em trobava molt a gust i es pagava bé. Molts anys començàvem el quinto a la fi de novembre! Una bogeria.
Haurà vist de tot. Jugadors amb estampetes, crits, extravagàncies.
Tinc moltes anècdotes. Un senyor portava la seva pròpia cartilla de números, com molts altres. Però la seva era una espècie de llibre de fusta. L’obries i allà estaven els números, gravats, en relleu. Un altre portava una cosa semblant, però era un instrument trampós. El seu llibre, molt gruixut, contenia un sistema de rodes interiors que l’home anava movent per a fer-les coincidir amb els números cantats. Va picar més d’una vegada i va cridar l’atenció. Ens vam adonar del parany. El vam expulsar sense armar desgavell. I recordo aquell jugador que portava un martell…
Un martell?
Sí! Portava un martell per a colpejar la taula en cas de picar. El vaig veure abans que l’usés i vaig avisar uns companys. No va arribar a utilitzar-ho perquè ho vam evitar. I un altre, que estava a punt de picar, es va treure una sabata i la va brandar en l’aire per a colpejar la taula.
Hi ha molt supersticiós?
Crec que el jugador de debò és molt supersticiós, tant els homes com les dones. Record a un que no volia asseure’s a jugar perquè el dia anterior havia picat dues vegades i la cadira en la qual s’havia assegut estava ocupada quan ell va arribar. No volia asseure’s fins que no fos alliberada. Deia: “sé que no picaré si no m’assento aquí”. I un altre dia, un home va fer un salt brutal.
Per què?
Es va dir ruc a si mateix. S’havia adonat que no guanyava perquè tenia les cames plegades, segons ell! Saltava i saltava del cabreig que portava. I he vist molta gent amb estampetes, amb Sant Judes o amb Sant Josep, no sé, i amb medalles i altres. També hem tingut esglais.
Quins recorda?
Aquella vegada que una nena, mentre els seus pares jugaven, s’anava ficant les guixes per un forat del nas. Es va quedar sense respiració. Vam haver de telefonar a una ambulància. Gràcies a Déu, es va salvar. Quin esglai! Un altre esglai el vam tenir amb un company que va caure a terra. Anava corrent, a la recerca de canvi per a cobrar. Va arribar al mostrador i va relliscar amb una guixa, va caure i es va colpejar el cap contra el terra. Va quedar inconscient. Vaig pensar que s’havia matat.
Anem al quinto a guanyar diners?
Qui vagi a guanyar diners, està molt equivocat, que s’ho faci mirar. Al quinto anem a passar-ho bé, a dir bestieses que no pots dir en el bingo. El quinto és això, és alegria, disbauxa, és sarau de bon rotllo. Qui vulgui serietat, que vagi al bingo.
Ha canviat molt aquesta tradició?
Crec que sí. Miri, una vegada vaig anar a jugar al quinto a un altre lloc que no era el nostre. Vaig anar amb uns companys. Volíem viure per una vegada el quinto des de dins, com a jugadors, després d’anys de fer-ho des de l’estrada. No diré el lloc al qual vam anar, però ens van cridar l’atenció per les rimes, per l’escàndol, que no els va agradar. Allò no era quinto. Cada dos per tres ens demanaven silenci, sssh, sssh, fins que vaig cridar: “merda per al sifó!” Sí, ha canviat molt. Els preus, per exemple: ara jugar una partida costa 1 euro el cartró de manera ordinària. Si vas amb la teva parella i jugues una hora, et costa 24 euros, tenint en compte que pots jugar deu o dotze partides en una hora. Crec que és excessiu.
Ho enyorarà
Crec que sí, però ha arribat el moment de deixar-lo. Em diverteix el quinto, i em diverteix divertir. Si algun any, pocs, no podia cantar, em faltava alguna cosa. La meva família em demanava que ho deixés, però jo responia que no podia fer-ho, que ho portava dins. Quan vaig començar en l’Sferic, el primer que vaig fer davant el micròfon va ser cantar l’ “Asturias, patria querida”. Un s’apuntava, després un altre. Després se’m va acostar un senyor i em va confessar que portava dècades, quaranta anys, jugant al quinto i mai s’ho havia passat tan bé com aquell dia. El quinto m’ha fet feliç. Miri aquesta copa.
“Trofeu al caràcter més afable…”
“Trofeu al caràcter més afable a Matías Jiménez. Record dels teus companys del quinto. 1981-82”. Veure que els companys, a més del públic, t’aprecien, omple moltíssim. No he passat desapercebut.
M
