El Ballet Estatal de Geòrgia ha estat l’encarregat de posar punt final a la temporada de dansa estable del Centre Cultural Terrassa. Ho ha fet amb una doble programació. El dissabte va estrenar “Fuenteovejuna” a Terrassa (aquest és un ballet que tenen en repertori però que fins ara no l’havien presentat a l’Estat espanyol) i el dilluns van retre homenatge al mestre Fokine amb “Chopiniana” i “L’ocell de foc”.
Hem tingut l’oportunitat ‘ assistir a la doble funció. De “Fuenteovejuna” (l’article va sortir aquest dimarts) van destacar que la companyia va transmetre amb bona nota els sentiments d’alegria i drama que reuneix la peça, i que les execucions del clàssic van sortir quasi perfectes.
El Ballet de Geòrgia té molts anys d’història del ballet de puntes, associat a l’antiga Unió Soviètica, i, per tant, aquest és un estil que dominen molt bé. Per aquest motiu, estàvem expectants per assistir a la segona funció d’homenatge al coreògraf Fokine que va ser el dilluns, un dia inusual en oferta cultural.
La companyia va obrir l’actuació amb “Chopiniana”, una coreografia ideada per Fokine sobre una suite orquestral de Glazunov amb quatre peces (més tard se’n va afegir una més) de Chopin. L’obra es va estrenar primer a Sant Petersburgo (1908) i després a París (1909). A la capital de la llum va prendre el nom de “Les Sílfides”, fen referència a aquelles criatures imaginàries que apareixen als boscos en forma d’ideal femení.
“Chopiniana” s’inspira en aquest mite. Presenta a un poeta que s’endinsa en el món del somni. El poeta es troba en un jardí, a la nit, i de sobte apareixen un conjunt de “sílfides”. La coreografia de Fokine és una poesia plena de romanticisme que flueix sobre la música de Chopin amb una plàcida harmonia.
Delicadesa
El conjunt dels ballarins van realitzar una interpretació correcta. Vam gaudir de nou amb els passos a dos, els solos i els cors. La peça va respirar tota la delicadesa que, a la vegada, transmet la suite orquestral de Chopin. Cal dir que “Chopiniana” és un punt de partida cap el romanticisme més nítid i pur. La coreografia entrellaça fragments que es trenquen i es recomponen amb una sòlida unitat.
Els ballarins van fer gala d’un ball de puntes i d’un braceig que fa que es presentin com éssers fantàstics, volàtils, eteris. I tot en un escenari on els ballarins són els protagonistes perquè no hi ha cap decorat que li faci nosa. Només hi ha llum, una llum que guanya i perd intensitat per reforçar l’escena dramàtica.Res a veure amb “L’ocell de foc”, la peça de la segona part i que va concloure l’actuació. Aquesta obra, que parteix d’un conte de bons (el príncep Ivan) i dolents (un bruixot de nom Kastchei) també es va estrenar a París (1910 ) però és molt més agosarada que “Chopiniana”, tant que ens va semblar que passaven de la nit al dia. “L’ocell de foc” té com a protagonista a un ésser que és meitat dona i mitat ocell. La seva dansa es va anar desfent sobre la tristesa, la tendresa i l’alegria de ser rescatada pel príncep després que aquest doni mort a malvat i la seva cort de monstres. És un ballet que busca més el cop d’efecte escenogràfic que no pas la dansa en si. I cal dir que va haver moments que l’escenari apareixia un xic caòtic. El ballet es va acomiadar amb aplaudiments. Vàrem mancar aquells bravos entusiastes. I és que hi ha ballarins que ballen amb una tècnica acadèmica envejable però manca aquella gràcia innata per sacsejar l’ànim.
