El músic italià Kekko Fornarelli és, sense cap mena de dubte, una de les personalitats creatives més interessants del panorama actual. Malgrat tenir ja sis àlbums al mercat, no havia estat mai a la Nova Jazz Cava. Amb tot, no el van afavorir ni la data ni el context; la nota negativa de la vetllada va ser l’escassa afluència de públic, injusta per a un músic de primer nivell, tot i ser pràcticament un desconegut entre nosaltres.
Va ser, més que mai, un concert íntim. El líder va donar l’esquena a la seva escollida audiència, per submergir-se en un univers profundament emocional. El mateix títol d’"Abaton" es refereix a com l’artista amaga aquesta estança secreta i la treu a flotació, sense barroquismes i sí amb delicadesa, de la mateixa manera que empra, sense abusar, del sampler i el sintetitzador.
El seu jazz no va d’excés de notes o de velocitat de dits; va d’amplificar la sensibilitat amb contundència rítmica, de vegades propera al rock.
La seva és una música descriptiva, d’escenes tangibles i intangibles. Va des del recorregut d’un tren al dolor per la mort del seu pare, d’un càncer fulminant, segons va explicar en italià. Aquest dolor impregna vàries de les seves composicions, sense que aquesta part de penombra es deixi emportar per la visceralitat de la seva música. Els detalls que s’hi encadenen a la seva música són elements imprescindibles per construir el seu llegat amb realisme, juntament amb moments d’una vitalitat eixordadora, enganxats a instants de calma, d’una gran introspecció.
Vigor i feresa
Al seu costat, conviuen dos músics absolutament integrats a aquest món tan particular, i d’ells surt el vigor i la feresa, l’atmosfera de tempesta que moltes vegades embolcalla les seves creacions.
Del seu estil en diuen jazz crossover, i sigui encertat o no, sí que sabem del cert que la seva creativitat parteix d’una base clàssica molt assentada, i es deixa afectar pels influxos del pop, del trip-hop, i hi ha qui diu que fins i tot de la dansa moderna i el gospel…
Tot i l’escassa resposta del públic quant a nombre d’entrades venudes, Kekko Fornarelli va ser molt generós: el seu concert va durar dues hores, sense pauses, cada composició la va presentar apuntant detalls íntims de la seva vida i també explicant algunes anècdotes, mostrant-se molt proper i destil·lant una gran humilitat. Així vam saber que una de les grans espines que li van quedar clavades després de la mort del seu pare va ser el no haver arribat a verbalitzar la seva mútua estimació, en vida.
Ara és capaç d’expressar tot aquest amor per mitjà d’una música de gran bellesa, escrita sens dubte amb el cor. Més enllà d’aquesta apreciació, reposa el seu innegable virtuosisme i la seva condició com un dels més sòlids i interessants representants del jazz modern a Europa.
