Lluís Pasqual revoluciona ,aquests dies, el món líric amb la seva versió de Doña Francisquita d’Amadeu Vives (Collbató, 1871-Barcelona 1932) al Gran Teatre de Liceu, “por el humo se sabe donde está el fuego”. Un aire nou de renovació aplicant la tisora ??aquí i allà i col·locant un marc temporal diferent del que va pensar el compositor tot situant-la a mitjans del segle XIX. Una direcció musical de Óliver Díaz que es fica a la butxaca a l’espectador. I unes veus a l’alçada de les circumstàncies: María José Moreno i Celso Albelo.
L’etiqueta de “sarsuela” recorre un ventall de repertori ampli que van des del sainet, l’opereta o l’òpera còmica. Un gènere amb una fronteres molt febles amb la revista o els musicals que el director Lluís Pasqual ha acostat a l’òpera. Si alguna cosa defineix la “sarsuela” és el costumisme, el casticisme, l’expressió de la vila, aquest sabor a ranci i tradicional.
Els protagonistes solen ser els manolos, els chulapos i el proletari urbà. Luis Pasqual ha ficat el bisturí, ha fet una actualització de Doña Francisquita, de la sarsuela estrenada al Teatre Apolo el 1923 amb llibret de Federico Romero i Guillermo Fernández-Shaw, i ha quedat l’essencial, els números musicals.
El llibret té com a referència la comèdia de Lope de Vega La discreta enamorada, a l’ embolic clàssic del pare vell, el fill galan i la jove enamorada.
Lluís Pasqual ha acostat Doña Francisquista a l’òpera eliminant els diàlegs dels personatges. El director divideix els tres actes en tres èpoques diferents: en el primer acte ens situa a la República enmig de l’enregistrament d’un disc de la mateixa sarsuela, una escena estàtica amb cadires i grades on el moviment és inexistent
El segon acte ens trobem en un estudi de Televisió Espanyola en els anys seixanta i Doña Francisquita s’emet en directe per a tot Espanya; i en el tercer acte estem en un assaig de l’obra el 2019, una versió propera a la dansa contemporània, hem passat de la quietud més absoluta a el moviment i al dinamisme un as guardat a la màniga, en el moment final apareix la sorpresa de la nit Lucero Tena amb els seus domini absolut de les castanyoles als seus vuitanta anys, hereva de la gran Carmen Amaya, pot dir-se que Lucero Tena va ser la introductora de les castanyoles com a instrument orquestral. Va fer la seva aparició estelar amb el Fandango.
Un narrador que porta el fil argumental es tracta d’l’actor Gonzalo de Castro que es va fer popular en la sèrie Siete Vides. Hi ha un gest de complicitat al cinema amb la projecció d’algunes imatges de la versió cinematogràfica d’Ibèrica Films de 1934 restaurat per la Filmoteca. Eliminats els diàlegs i renovada aquesta Doña Francisquita de Lluís Pasqual és un espectacle impactant que et submergeix en les músiques d’un compositor català universal que ens ha deixat un llegat que cal revisitar amb mentalitat nova com els anglesos fan amb Shakespeare
professor del INS Viladecavalls i cofundador i director de la Companyia 8
