Amics de les Arts representa "Les arrels" de l’autor anglès Arnold Wesker a la seva seu social sota la direcció de Maria Miralda. Amb aquesta obra, el grup ens dóna l’oportunitat de conèixer a un dels noms de la literatura anglesa contemporània més polifacètic i amb una mirada molt realista i crítica sobre la societat de la seva època.
Arnold Wesker (Londres, 1932-2016) va escriure un grapat d’obres per teatre (més de 40) i està a les sales de tot el món. L’obra escollida pels Amics, "Les arrels", va rebre el Premi a l’autor revelació l’any 1959 i forma part d’una trilogia autobiogràfica que es completa amb "Sopa de pollastre amb ordi", (estrenada a la Biblioteca de Catalunya de Barcelona l’any passat) i "Estem parlant de Jerusalem".
El dramaturg anglès va formar part d’"Angry Young men", un moviment de la dècada dels cinquanta (1950) que manifestava el seu descontentament social i el seu rebuig a la hipocresia de les classes mitjanes i altes del seu país. Al grup hi havia noms rellevants, entre aquest Harold Pinter, i bona part d’ells eren de famílies obreres i alguns sense estudis universitaris.
El tarannà d’aquest moviment de joves "rebels" de l’època ja dona pistes del teatre de Wesker del que en podem fer un tast als Amics. "Les arrels" s’endinsa a una família obrera, els Bryant, en la que una de les filles, la Beatie, que és la petita, ha aconseguit marxar del poble per anar a estudiar a Londres. Beatie tornar al poble per fer una visita als seus. El retrobament evidencia dues realitats; la de la noia que parla de la gran ciutat, Londres, i de la família que segueix al poble vivint modestament i procurant que la despesa sigui només la més bàsica.
Canvi de vida
"Les arrels" és una obra de molt contingut. L’autor confronta dos mons, dues generacions (pares i fills) a partir dels quals convida a la reflexió sobre que vol dir progrés i com l’entén cadascú de nosaltres. A l’obra veiem, doncs, una Beatie jove que explica la seva descoberta de Londres, la gran capital, amb un entusiasme sense límit. Per la filla, tot és nou i tot l’enamora; des del pols económic i polític fins al social i cultural. La jove, a més, festeja amb un noi londinenc i, de fet, ell és la referència constant, el seu mirall. Beatie, però, es retroba amb una família, la seva, que segueix com sempre i que més aviat rebutja tots els canvis per comoditat o per por.
Deia el poeta J.V, Foix que "m’exalta el nou i m’enamora el vell". El pensament, potser romàntic, encaixaria per fer referència als joves i adults de "Les arrels". Però més enllà del romanticisme, hi ha també un realisme que cal afrontar amb el cor però també amb els peus a terra. Beatie, en el fons, ingenuament o no, demana sortir de l’incoformisme per lluitar, canviar les coses i millorar-les mentre que els seus pares i els seus germans ja diuen que estan bé, instal·lats en un model patriarcal, autoritari i capitalista. Els frena perdre el poc que tenen, que és vell però sabut i conegut.
Celebrem la posada en escena de "Les arrels" perquè com "La reina de la bellesa de Leanne", representada fa poc al Teatre Principal, són textos de potent contingut humà i social, de personatges que defensen idees i no es rendeixen, de joves (en ambdós casos noies) que volen explorar món sense temor al fracàs que també hi és. El treball interpretatiu és ambiciós i cal felicitar els Amics per assumir-lo.
