Sueñan las pulgas con comprarse un perro/ y sueñan los nadies con salir de pobres,/ que algún mágico día llueva de pronto la buena suerte,/ que llueva a cántaros la buena suerte; /pero la buena suerte no llueve ayer,/ ni hoy, ni mañana, ni nunca", comença Eduardo Galiano (Montevideo, 1940-2015) el seu poema "Los Nadies". El dia que Antonio Soto el va llegir, aquest artista basc es va sentir tan colpit que va deixar de banda l’obra abstracte que estava fent per tal de plantejar-se com ho podia fer per tal de representar pictòricament, en figures, aquests "ningú" "que no son, aunque sean", "que no son seres humanos, sino recursos humanos", protagonistes que no ho són d’un poema que ha esdevingut un crit per la dignitat de tots els éssers humans.
I ara, set anys després, un plujós matí de tardor, al Centre Cultural Terrassa, Antonio Soto es troba entre setze de les seves representacions de "Los Nadies" i un grup d’estudiants de sisè de primària de l’escola Lumen. A cada quadre hi ha un rostre que els (ens) mira, i a cada mirada Soto hi ha pintat una problemàtica social, una d’aquelles situacions que fa pensar que encara ens queda molt per evolucionar, als sapiens, per ser plenament humans. I els nanos fan el que Soto ens ha dit que sempre fan davant de "Los Nadies". "Paren molta atenció, van amb molt de compte", mentre l’artista els explica el plantejament i el camí d’aquesta col·lecció de grans formats que ja ha visitat moltes localitats i ha estat vista per molts espectadors, i sobretot per moltíssims grups escolars.
Situacions llunyanes i properes
Una nena de Cambodja venuda pels seus avis. Un africà que va creuar el mar en una pastera. Una noia moldava víctima del tràfic d’éssers humans. Un home d’un país occidental que portava una vida normal i ha esdevingut un sense llar. Soto els "ensenya a mirar-los", a donar-los un sentit, i també està receptiu a la percepció pròpia dels escolars. "Gairebé sempre al cent per cent s’acosten a la realitat que expressa el quadre, però també t’ofereixen perspectives noves, que a vegades et poden sorprendre".
La venda d’una nena o l’odissea d’un africà a la recerca d’una vida digna, els escolars les entenen, però poden semblar-los situacions llunyanes. Però quan Soto els hi explica la mirada que representa la víctima de bullying, els nens saben que el potencial de l’ésser humà per infligir dolors als seus semblants pot estar molt a la vora. "És quan se t’enriuen, t’acusen de coses que no són veritat o les exageren", diuen, quan l’artista els pregunta si coneixen el significat d’aquesta paraula anglesa. I els explica la història del quadre, que va començar el dia en què va llegir la notícia d’un assetjament que havia arribat a un límit. Al límit. Perquè és possible que algú es llevi la vida a causa de l’assetjament escolar.
"Vaig deixar el quadre que estava fent, per agafar un full de paper i començar un esborrany del rostre d’una nena." Com sempre, Soto no volia fer el retrat de la víctima, "sinó d’aquella terrible situació". I va ser penjar el dibuix en una xarxa social, i rebre de seguida la trucada d’una amiga, que li va dir que, entre els 11 i els 12 anys, havia patit assetjament a l’escola. "Vaig demanar-li que m’expliqués allò que li havia passat, perquè volia portar-ho a un quadre. I em va dir que, encara avui, a 41 anys (és a dir, trenta anys després) li fa un ai al cor quan es creua amb un d’aquells antics companys. ‘Ells no són conscients d’allò que em van fer, i de què allò em va marcar la vida’, em digué".
Hi ha històries més llunyanes però amb final més feliç. Com la de la nena sorda de Burkina Faso, explicada a l’artista per una doctora d’un hospital d’aquest país africà. O la de Xamari, la nena cambodjana venuda, que va ser rescatada per una associació, i ara té una vida normal, "tot i que encara guarda el recel. És una història real. Va ser venuda per unes persones que deien ser els seus avis", va recalcar Soto veient algunes cares d’incredulitat, "perquè, encara que ens sembli impossible, hi ha llocs del món on l’esclavitud encara existeix".
D’altres històries de "ningús" no li ha estat possible saber-ne el desenllaç. És el cas de Carlota, la nena hondurenya. Des dels 6 anys treballa recollint escombraries, "i no pensa en altra cosa que, de gran, ser metgessa. Vaig pintar aquest quadre fa sis anys. No he sabut d’ella Confio que la seva determinació li hagi donat la possibilitat de formar-se, i arribi a ser doctora".
Soto explica als estudiants el plantejament de la seva exposició. Tant el pictòric, arrelat a l’expressionisme, "que permet acostar-me a una manera d’expressar els seus sentiments", com el narratiu. Recalca que la tasca de l’artista és més l’observació, la recerca de perspectives noves, que no pas la plasmació d’allò que veu. "Sempre treballo a l’estudi. M’agrada llegir diaris per assabentar-rme de les notícies. Això és important per a tothom, però per un artista resulta fonamental. Alguns quadres de ‘Los Nadies’ han sortit de notícies, altres de llibres, o d’entitats i xerrades amb amics que treballen amb persones en aquestes situacions."
Quadres que es poden tocar
I hi ha un moment en què Soto demana als nens que facin "allò que no s’ha de fer mai als museus i a les galeries d’art: que us acosteu al quadre que més us agradi i el toqueu. Perquè el gest de tocar un quadre et fa sentir empatia amb la gent que hi és retratada". I tots es van aixecar, i, amb compte, per no fer malbé la pintura ni la mirada ni l’ambient, es van acostar a un dels personatges-situacions plasmats, s’hi van identificar, el van acariciar. I van respondre així a la gran invitació de l’exposició, "pensar si estem nosaltres mateixos, tan lluny de convertir-nos en ‘Nadies’, si seguim sent només espectadors". De "Los Nadies" ho podem ser, al Centre Cultural, fins a pròxim dia 8.
