La sala Rasa 64 reprèn avui la seva programació de concerts amb el grup Mártires del Compás, liderat per l’incombustible músic Chico Ocaña. Serà una ocasió única per escoltar als pares del “flamencobilly”, ja que tenen previst segellar el seu adeu definitiu dels escenaris d’aquí a un parell d’anys. Aquesta és la segona etapa de la formació després de vuit anys de silenci. El grup torna a Terrassa després d’haver actuat a la sala Faktoria d’Arts al març de 2018. El concert començararà a les 10 de la nit i el preu de les entrades és de 18 euros (anticipada) i 22 euros (taquilla.)
Què és el que podrem veure i escoltar al concert d’aquesta nit a la sala Rasa 64?
Escoltarem els clàssics del grup, i com a sorpresa, algun tema del futur treball de Mártires. A més en directe inventem ‘palos’ i lletres, fem la nostra improvisació amb ironia gitana i sevillana. M’hauria fet molta il·lusió que haguessin estat al concert, com a teloners, els components del grup de Terrassa La Mamba. Pertanyen a l’escola del flamenco billy i són molt bona gent.
El grup ha estat vuit anys separat dels escenaris fins que va tornar al 2015 amb la gira “Hola y adiós”, què és el que ha canviat en el sí de la formació?
Som els mateixos components, a excepció del senegalès Sidi Samb, que ens va deixar al tercer disc, el 1998, i tampoc està Joana Jiménez, que participava als cors i ara té el seu propi projecte de copla. Continuem Jesús Diaz Benjunmea, al baix; Julio Revilla, a la guitarra elèctrica i acústica; Manuel Soto “Noly”, guitarra espanyola i flamenca; Rocío Vazquez, als cors; i Manuel Álvarez, al cajón flamenco.
Descarten l’adeu que van prometre a l’inici de la gira?
L’adeu vindrà amb la publicació del nostre proper disc, i això donarà una opció de continuar un quant temps més. Fins que no acabem els nostres compromisos no posarem el punt final, i això no passarà abans d’un o dos anys. Des de 2015 fins ara hem fet entre 80 i 100 concerts, hem treballat molt.
Com es titularà el nou disc?
No ho tinc molt clar. De moment crec que es titularà “Recuerda (remember).” Això ve de Sotogrande, allà on els neoliberals juguen al golf i al polo. Allà hi ha un castell, a Castellar de la Frontera, a on ens reuníem per fer música, beure i fumar porros. Jo mai he robat, ni violat, ni matat, però sí que m’agrada fumar haixix i marihuana. En aquell castell els senyals de trànsit són en castellà i anglès, i el títol vol recordar aquesta simbiosi entre ambdòs idiomes.
Creu que els Mártires d’ara no han canviat substancialment?
Bé, es pot dir que no ha estat una aturada del tot ja que jo he fet dos discos en solitari amb altres formacions, i sóc el creador de les lletres i les melodies dels Mártires. El primer, “Canciones de mesa camilla”, el vaig gravar a Manresa, i el segon, “De piedra”, a Barcelona. Això no va tenir gaire desenvolupament pel moment del país, però crec que el darrer és un disc fantàstic.
I pel que fa al so, la tornada ha vingut acompanyada de canvis rellevants?
Crec que ara tenim la maduresa de prendre les coses amb més calma. I ara mateix tenim temes amb propostes que es troben dintre dels sons tecnològics, encara que la forma d’escriure i sentir no canvia substancialment.
Algun canvi a les lletres?
Donem un altre tipus de missatges dintre del compàs flamenc. Ens influeixen temes socials, com el maltractament, i ens influeix la situació política. Ara mateix hi ha una revifada dels moviments socials que a Espanya no es veu, som un país totalment egocèntric que no veu el que passa a Xile, Líban, Palestina… Alguns pobles estan més oblidats que mai, hi ha situacions d’extermini camuflat i la comunitat internacional segueix mirant cap a un altre costat.
Què creu que ha provocat aquesta onada de protesta social a molts països del món?
Ha canviat el concepte de la vida. La vida val poc en alguns països, o no val res. Aquí ha passat que ha desaparegut la classe mitjana, i s’ha llançat cap avall a tothom. La crisi no ha tingut una solució econòmica i social. A Xile, ara mateix, hi ha una demanda social per poder viure i menjar.
Què coneix de Xile?
He llegit a Naomi Klein i el que explica sobre el liberalisme i el desembarcament dels Chicago Boys de Milton Friedman a Xile, a l’època de Pinochet. A Bolívia està passant alguna cosa semblant, amb el cop d’estat yankee, de la CIA, amb el recolzament de les classes neoliberals que volen controlar el mar de sal i el liti que allà s’hi troba, amb el que es fan les bateries dels mòbils.
Quina creu que és la situació entre nosaltres?
Aquí també, en nom de no sé què, usurpen els sentiments dels demès. Els pobres no poden viure als barris de Barcelona, són expulsats. Al nostre capitalisme europeu comptem amb una elit de governants però són els grups econòmics qui decideixen. En aquest context no hi ha un estat creatiu. Qualsevol moviment s’aconsegueix perquè hi ha una reacció creativa, però ara mateix no hi ha protesta social a través de la música ni res.
I en el seu cas, li influeix la situació actual?
En el meu cas tracto de fer una fotografia sonora, parlo d’allò que veig des d’una òptica social. El meu missatge no té res a veure amb Vox, la meva consciència social fa que mai podria donar suport a un partit de dreta.
Com veu la pujada de Vox a algunes zones, especialment a Andalusia?
Mentre la gent pugui tenir el seu mòbil i el seu cotxe no es preocupa de res més. Crec que el suport a Vox és per incultura, per mi és essencial viatjar per veure el món d’una altra manera. La ignorància fa que surti Vox.
I aquesta situació social i política, com creu que acaba afectant la música?
S’han carregat el flamenc de l’òptica personal i pròpia de l’individu. La forma de transmetre una cosa és no contaminant-la, ni amb “tra tra” ni amb rumba. El que s’ha aconseguit amb la mercantilització de la música és desvirtuar el flamenc.
