La pallassa Pepa Plana, Premi Nacional de Cultura 2014, té l’honor de tanca la temporada de tardor del Caet aquest dissabte, a les vuit de la tarda, al Teatre Alegria. L’actriu, que fa riure però també reivindica, protagonitza amb Noël Olivé l’obra "Veus que no veus". L’obra recórrer als números clàssics de pallassos però amb mirada totalment femenina. Hem parlat amb ella per conèixer més sobre l’espectacle i el seu ofici.
Quines són les "Veus que no veus"?
Aquest espectacle va sorgir d’una necessitat… Em vaig preguntar… I si les nostres àvies i besàvies haguessin fet de pallasses.? Perquè tota la història dels pallassos està escrita en masculí. I, per tant, vaig pensar a donar una mirada femenina i posar veus de dona que no s’han escoltat. I val a dir que canvien les coses.
Aquesta vegada comparteix espectacle. Hi actua amb la Noël Olivé
Sí. L’obra s’inspira en els números clàssics de pallassos. Per una banda, jo interpreto a la pallassa Augusta, i per l’altra, la Noël Olivé fa el rol de la pallassa blanca. Ha estat un repte. La Noël, amb la que som companyes de promoció i amigues, no havia treballat mai de pallassa. Ha sortit un espectacle molt bo. Fa riure però també sacseja que es el que a mi m’agrada.
Que vol reivindicar?
Cada espectacle té el seu moment vital. Com artista no som uns il·luminats ni tenim un do diví. Som persones observadores i hem de triar sobre un munt de coses i posar-les davant del públic. Aquesta crec que és una de les missions fonamentals de la feina artística: fer veure als altres alguna cosa de la qual no s’adonen i posicionar-te. No podem ser o fer solament un art decoratiu.
Com es defineix?
A mi m’agrada dir que els pallassos han de ser poetes en acció. Des del primer dia he tingut consciència femenina. No en fan riure les coses masculines. A mi m’agrada molt jugar, inventar, crear, buscar-me. Però sempre des del satèl·lit femení. Fa vint anys que faig aquest ofici i, actualment, porto sis espectacles alhora. No em queixo, al contrari, estic contenta.
Ha crescut el nombre d’artistes pallasses en aquestes dues dècades?
No i no sóc gens feliç. I s’han fet iniciatives per estimular-lo. Cap a l’any 2001 vam impulsar un Festival de Pallasses a Andorra i jo era la directora. Vam aconseguir que hi participessin de 80 a 90 pallasses de tot el món cada any però, al cap del temps, va desaparèixer.
Però ha ressorgit de nou
L’any passat, el 2018, es va recuperar però amb un format molt més petit. El torno a dirigir però el contingut és molt reduït. A mi m’agradaria que pugues créixer però els anys de coses grans ja s’han acabat. Ara, serà un festival més tímid amb una oferta de quatre espectacles. Però no podem fer festivals on les artistes no cobrin perquè hi ha un treball que s’ha de pagar. Jo sempre dic que el que ven pa i el que arregla l’aixeta de casa cobren pel que fan. Doncs, nosaltres també hem de cobrar perquè si no acabarem fent festivals de pena.
Costa el relleu en aquest ofici
Sí, no hi ha relleu en femení i tampoc en masculí. Ens acaba de deixar Carles Raluy, el fundador de l’històric Circ Raluy. I, tot plegat, és molt curiós perquè al públic els entusiasma el bitxo estúpid i fràgil que fa riure. Ara hi ha molt de col·lectius de pallassos de tipus social com els que van als hospitals. Jo ho respecto moltíssim però no és el mateix que el pallasso teatral.
L’ofici també s’associat molt al públic infantil?
És curiós perquè el pallasso no neix per fer riure als nens sinó per fer riure als adults. Només cal mirar el cine mut amb els grans Charles Chaplin i Buster Keaton. Aquests grans còmics no feien pas coses pels nens sinó pels adults.
Al llarg de la seva trajectòria va tenir l’oportunitat de treballar amb Cirque de Soleil. Com va ser l’experiència?
Els trens passen i s’han d’agafar. La meva aventura no anava buscant empreses i productores de circ. Un bon dia vaig rebre la trucada del Cirque de Soleil i vaig anar. Buscaven creadores i jo tenia ganes de posar-m’hi. I no ho vaig pensar dos cops perquè poder entrar en aquella "catedral" era una gran oportunitat. Vaig treballar un any i mig amb ells però, al final, ho vaig deixar. Jo sóc un bitxo molt lliure i em sentia lligada. Allà vaig crear "Amaluna" i és el que interpretava en els espectacles del Cirque de Soleil. Tot plegar, va ser una gran experiència i en guardo un bon record però va arribar un moment que necessitava fer la meva.
Quan va descobrir que li encaixava el nas de pallassa?
No ho sé ben bé. Jo vaig estudiar Art Dramàtic a l’Institut del Teatre de Barcelona, Volia ser actriu i dramàtica i en el camí es va creuar la pallassa i va guanyar. M’ho passo molt bé. És una disciplina artística que porto a terme de manera molt natural. Per mi és molt senzill de fer; surt de dins.
