La cita teatral del diumenge al Teatre Principal va ser rodona. S’hi representava una comèdia, "La tendresa", de caràcter romàntic, d’Alfredo Sanzol, i amb un elenc d’actors i actrius per aquest gènere de luxe. Al cantó masculí, Javier Beltran, Jordi Rico i Ferran Vilajosana i al femení, Laura Aubert, Elisabet Casanovas i Marta Pérez.
El relat, una història d’amor de princeses i llenyataires, va seduir al públic de la sala, el qual va aplaudir entusiasmat en acabar la funció. Hi va haver espectadors que es van aixecar de la butaca i que van dedicar elogis al conjunt actoral, el qual va defensar l’obra amb molta estima i gran professionalitat. L’autor, que també és el director, explica que "La tendresa" parla de la força i la valentia que cal per expressar l’amor. I per desenvolupar la idea construeix un relat amb homes i dones que no tenen res a veure i que acabaran per enamorar-se. El viatge serà, des d’el principi, un joc ple de fantasia, il·lusió i seducció; un divertiment amb una picada d’ullet al gran Shakespeare, de qui es fa referència a alguns títols de les seves obres més universals.
Qué té "la tendresa" de Sanzol per encantar a propis i estranys? Doncs que és una comèdia ben escrita i sobretot molt ben interpretada. Aquí la història d’amor és gairebé com un conte de fades en tant que surten unes boniques princeses que s’enamoren d’uns senzills llenyataires. I tot passa en un paradís quasi idíl·lic.
Tot comença quan una reina, una mica màgica, s’escapa amb les seves dues filles per frenar dos matrimonis de conveniència. La reina, de nom Maragda, ha escollit pel refugi una illa solitària. No sap però que allí hi viu des de fa temps un llenyataire amb els seus dos fills. Reialesa sofisticada i poble humil; una distància abismal. Només tenen en comú que elles reneguen dels homes i ells de les dones. Però ja se sap que els sentiments no entenen de classe social i les princeses i, fins i tot, la reina acaben ser seduïdes i seduint als llenyataires i a la inversa. Si resistiran els de més edat però no tant com voldrien. I és que el cor és més feble del que un/una creu.
"La tendresa" és una comèdia amable, generosa, irònica, divertida. I, com dèiem al començament, té uns actors i actrius excel·lents molt compenetrats i implicats en els seus rols; gairebé sembla un paper a mida de cada un d’ells i elles. Ens va conquistar d’aquesta obra, les dones i el seu enginy per portar les situacions cap al seu terreny sense que ho sembli i siguin ells els que cauen en les trampes de cap a peus. I d’ells, ens va agradar la seva sinceritat, aquest desig d’expressar el què volen caigui qui caigui.
Jocs innocents
Va haver-hi en aquesta obra de sorpreses, algunes previstes i altres no tant, interpretacions de premi com un parell de monòlegs de la reina Maragda/ Marta Pérez (T de Teatre), que van ser genials. I també alguns del llenyataire pare/ Jordi Rico que feien treure el barret. El text és ric en llenguatge i metàfores i cal estar atent per no perdre el fil i els mestissos, les expressions i el gest. I la Marta i el Jordi, els més veterans de l’escena, reparteixen molt de joc. Les princeses Rubí (Laura Aubert) i Salmó (Elisabet Casanovas) traspuen tanta candidesa i rebel·lia que de seguida captiven als primitius llenyataires (Javier Beltrán i Ferran Vilajosana). Bona comèdia la de Sanzol. Princeses i llenyataires juguen amb foc però el joc és del tot amorós, innocent i inofensiu.
