En les 180 pàgines de "Crec recordar" explica la seva vida, des de la infantesa fins a la jubilació, Joan Estruch (Barcelona, 1943, terrassenc des del 2005). Aquest llibre de memòries "sobri i intens" d’un dels grans sociòlegs de la religió, professor a la UAB durant 43 anys, va ser presentat dimecres a la llibreria la Temerària (amb unes quaranta persones, que omplien la sala), i per un altre sociòleg terrassenc, Salvador Cardús, que fou alumne d’Estruch, i de qui va destacar la seva manera d’entendre aquesta ciència social "com ‘un anar a contracorrent’, desemmascarar, mirar rere les façanes,subvertir, discutir allò que és evident". Estruch hi afegiria que "sempre m’he posat una distància crítica amb allò que ha estat el meu objecte d’estudi".
Tant Cardús com el seu fill Martí (en l’entrevista que tanca el llibre) tenen a Estruch com un "home d’ordre". "Jo no m’hauria definit així, però és veritat." I com es pot anar contra corrent tota la vida, sent un home d’ordre?, li va preguntar Cardús. Doncs perquè "no és el mateix ser un home d’ordre que estar d’acord amb l’ordre existent en un lloc i moment determinats. Es pot ser un ‘home d’ordre’ i alhora voler subvertir l’ordre regnant per implantar-ne un de nou, millor i més just. Si fem ara el tsunami no és perquè vulguem estar anys i panys fent tsumanis. Es tracta de fer-lo per implantar un nou ordre, una societat catalana independent però presidida, com tota societat que funciona, per l’ordre".
Per Cardús, "Crec recordar" és un llibre "agradable de llegir", on es poden descobrir moltes coses sobre "la sorprenent magnitud del personatge", que contrasta amb el seu estil "modest i discret". La sobrietat i brevetat de l’obra té a veure "amb la seva honestedat. No escriu per justificar ni emmascarar res".
El desengany de la UAB
Estruch no carrega contra ningú, ni fa sang, però una assistent va dir que "el tema de la universitat és l’únic que notes que encara et cou, i s’explica poc". L’autor va reconèixer que deixà la universitat de Lovaina per la naixent UAB perquè pensava que "seria diferent de les altres". I no. Amb els anys, l’UAB ha anat convertint-se com totes en "una universitat de professors associats amb sous de misèria, i gent instal·lada que són funcionaris, i una tremenda burocratització."
A més a més controlada, segons el seu parer, per "pseudopedagogs" que parlen de la "necessitat de professionalització de l’estudiant. I en ares d’això "s’abandonen els aspectes humanístics que donen la visió més crítica de la societat que una universitat ha de tenir i que, per mi, és la seva funció primordial".
A més, va aterrar-hi a l’època en què dominava el pensament marxista, i "jo volia fer entendre que l’estudi de la religió era precisament un factor essencial per entendre el funcionament de la societat. Però no hi havia manera". Fins i tot li van canviar el nom de l’assignatura (de "sociologia de la religió" va passar a dir-se "sociologia del coneixement"), "però jo vaig seguir explicant Max Weber. La resistència era difícil, dolorosa, però possible. Avui ja no sé si seria possible".
