Leonardo demà Vinci deia que “la pintura és una poesia que es veu i no se sent, i la poesia és una pintura que se sent i no es veu”… I afegia que “si tu anomenes a la pintura poesia muda, el pintor podrà dir que la poesia és pintura cega”. Em vénen al pensament aquestes dites en motiu de l’adéu -als 96 anys- de n’Eduard Rosell i Gil…
…Sens dubte, un gran pintor terrassenc.Un autor per al qual. -amb paraules d’en Paul Cézanne- “pintar significava pensar amb el seu pinzell”. Un estri brillant la lluminària del qual s’ha anat diluint progressivament, mentre el seu somriure il.luminava tot l’entorn.També li quadraria una dita d’en Pablo Picasso: “pintava les coses com les pensava. No pas com les veia”. Sempre el vaig definir com un autèntic crack del dibuix i la pintura. Tot un mestre, tant amb el llapis com amb la ploma. Dominant molt bé el tracte del color, dessota un estil marcadament impressionista, al meu modest entendre.
Qui no recorda el seu recull antològic de quadres amb Masies de Matadepera i Terrassa ? O bé detalls del conjunt de les Esglésies de Sant Pere i indrets amagats de Monells, Tossa, Palma de Mallorca i Rupit ? Absolutament impressionant. A mi, que em considero un negat per a dibuixar i/o pintar, em produeix una gran tristor i una sentida emoció. Igual com no sóc gaire “manetes” entre fogons, certifico que el millor que faig és aplaudir, picar de mans… El mateix que penso fer, des d’ara, cada cop que pugui gaudir de la visió d’alguna de les seves innombrables obres. Serà com si fos viu i el veiés davant meu. Una petita figura que amagava una classe genial.
Se n’ha anat de puntetes, silentment. Els seus “col.legues” de la Llar dels avis de la ja desapareguda Caixa d’estalvis el trobaran a faltar més que ningú. Bo seria -i ací llenço una idea a l’alcalde Jordi Ballart i al bon amic Josep Ribera, president de la Fundació antiga Caixa de Terrassa– que s’organitzés una exposició del seu llegat. Els llocs més indicats els situaria al Centre Cultural o la Sala Muncunill, sense descartar, tampoc, Amics de les Arts. Potser contradic el meu criteri que els homenatges cal fer-los en vida… En aquest cas, emperò, caldrà mirar-ho en clau de resurrecció i projecció vital in aeternum.
Ha estat un luxe comptar-lo entre nosaltres. La pròpia exigència personal l’havia dut a bastir -en algun quadre- indrets reiteratius. Cada cop, tanmateix, ens feia descobrir nous detalls que havien passat desapercebuts en una primera instància. Com si estigués perseguint la perfecció suprema i no n’hagués tingut prou. L’amplària dels seus colors era com un suau massatge pels ulls, el cor i el sentiment de les persones que acudien a les seves exposicions (com ara les que s´havien fet -per exemple- als Amics de les Arts o a la pròpia residència Torres Falguera).
Fa uns tres anys -en un altre dels meus articles- acaba desitjant-li una llarga vida. És clar que assolir una frontera on fregues el segle d´existència ja és molt més que un regal. Gent de la seva bonhomia, perfil, tarannà i creativitat haurien d´ésser com immortals. Sé que dic una bajanada, però reitero la meva profunda admiració pel conjunt de la seva obra. Que descansi en pau !
