a saviesa de la gent gran és infinita, només necessiten que estiguem disposats a escoltar amb el cor com ha fet el director teatral Juan Carlos Martel (Barcelona, ??1976) en el seu últim espectacle Càsting Giulietta amb dramatúrgia de Marc Artigau que es pot veure al Lliure de Gràcia.
Juan Carlos Martel porta dos anys obrint al Teatre Lliure a sectors que aportin alguna cosa nova a l’escenari. L’any passat a persones que viuen al carrer amb la seva obra Sis personatges i aquest any a dones de 80 anys que expliquen la seva relació amb el amor.
“Quina barbaritat! Quina barbaritat” reciten les actrius que realitzen el càsting de Giulietta. La projecció d’imatges i bandes sonores com la de Massimo Palumbo per Romeo i Juliette ens situen com a espectadors davant una realitat emocionant, tendri i de respecte per unes dones de llarga trajectòria vital. L’actriu Àurea Márquez ajuda a les Giuliettas d’entre 80 anys i 90 anys a explicar les seves experiències sobre l’amor real no el que ens ven el romanticisme d’una societat masclista. “Envellir és com escalar una gran muntanya, mentre es puja les forces disminueixen, però la mirada és més lliure, la visió més àmplia i serena” això ens va deixar escrit Ingmar Bergman i és aplicable al cas que ens ocupa avui.
Als vuitanta trepitjar l’escenari és tot un exercici de memòria sobre les seves experiències des de la tendresa i el sarcasme. En ocacions les respostes a jocs com “Si jo em convertís en x jo ho faria en z” i resposta ocurrents a preguntes esmolades tipus: “El millor que em va passar en el meu matrimoni és que em vaig quedar vídua”, rialles còmplices. És clar que no tenen quinze anys malgrat que ho digui en la ficció del teatre. És clar que no es diuen Giulietta i que no van néixer a Verona d’una família Capuleto. Elles es diuen en realitat Rosó Amades, Genoveva Garriga, Maria Dolorez López, Mariona Mayolas, Alícia Pueyi, Maria Salvador i Paquita Soler. Acompanyades per Aurea Márquez i Clara Manyós. L’espectador presta especial atenció al que ens expliquen, en una barreja de amor i admiració. Vides amb moments clau, moments impactants que van marcar els seus territoris sentimentals. Aquestes històries de vida ens ensenyen molt sobre una època i una educació i un temps en blanc i negre.
Aquest és un muntatge que és un cant a la llibertat, a l’experiència de la vellesa i la saviesa de les coses viscudes, la càmera de vídeo a un primer pla ens situa davant la realitat anotada dia a dia, com Paquita Soler que escriu un diari tendre, emotiu i amb un punt de cinisme des que era adolescent. Juan Carlos Martel ens ha donat l’oportunitat d’escoltar, comprendre i amarar de l’afecte i la saviesa d’aquestes dones grans amb el cor etern. La posada en escena i el vestuari de Xesca Salvà i el vídeo de Joan Rodon acaben ajuden a l’espectador a ficar-se en la pell d’aquestes experiències que són tota una lliçó de vida.
“Diuen que el diable sap més per vell que per diable”, les històries de vida que ens conten aquestes vuit dones ens expliquen que no existeix la vida sense dificultat, ni hi ha vida sense un instant de felicitat encara que sigui a sobre d’un escenari.
*
professor del INS Viladecavalls i cofundador i director de la Companyia 8
