Al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt no només s’hi poden descobrir cavitats o elements naturals. Enric Prat Balaguer i Josep Trullàs Cruz, en el seu article sobre “Passejades pel Parc”, el programa de sortides matinals del CET, expliquen que, fent-ne una pel Dalmau i la font de Neda, van trobar-se amb una persona que viu allà en un aïllament total del món, talment com un eremita o un nàufrag en una illa deserta. “Tinguérem ocasió de visitar la balma del Bord, que es troba al començament de la canal de Santa Agnès on hi viu el José Maria, aïllat de tota la gent, sense recursos que no siguin els naturals de la terra; aquest home malviu feliçment en aquesta petita balma que li serveix de refugi. Apartat de la civilització, sense cap tipus d’informació, premsa, televisió ni ràdio, aquest home fa 23 anys que viu en aquest balma, només en companyia dels sorolls del vent i del cant dels ocells. Ens rebé molt amablement i ens contestà tot tipus de preguntes que li férem: com vivia, què menjava, com dormia, quina classe de vida portava, etc. Ens férem unes fotos i l’obsequiàrem amb unes taronges i mandarines que portàvem i que va acceptar molt content”. José Maria sembla haver portat fins a les darreres conseqüències les idees de Henry David Thoreau a “Walden, o la vida als boscos” i les filosofies que advoquen per la vida en comunió amb la natura.
la serra de Collcardús, al terme de Vacarisses, entre aquesta localitat i Viladecavalls, al sector del Turó del Ros, existeix una cova que, a mitjans del segle XIX, fou un amagatall de guerrillers carlins, i, a la Guerra Civil, d’emboscats (els homes en edat militar que no es van presentar a la crida de la República per incorporar-se a l’exèrcit i anar al front). D’ençà d’ aleshores, aquesta cavitat havia quedat colgada en l’oblit. Només la sabien uns pocs homes, molt grans, de Viladecavalls. No estava topografiada ni estudiada ni era a cap mapa de la zona. David Hernández Hernández la va (re) descobrir gràcies a un seguit de casualitats i explica el relat de la troballa en sis apassionants pàgines del darrer número de la revista Arxiu del Centre Excursionista de Terrassa (CET).
David Hernández, de Vacarisses, és un estudiós i un cercador de barraques de pedra seca. A la tardor de l’any passat va anar a veure’n dues a Viladecavalls, amb les dues persones del poble que les havien localitzat i posat a la Wikipedra, Lluís Turu i María José Rodríguez Soriano. Tot parlant amb Lluís Turu, gran coneixedor de la muntanya del Ros, li va fer esment que, una vegada, un veí del poble, Miquel Margarit de ca l’Àvaro, l’havia dut a un antic amagatall d’emboscats de la Guerra Civil, que ell anomenava cova dels Matiners. Van quedar per anar-hi el 22 de novembre. Turu té més de 80 anys i es va quedar a mig camí, però seguint escrupolosament les seves indicacions, Hernández va seguir caminant fins que va veure “una ampla boca d’avenc mig tapada per la vegetació”.Un avenc d’uns 3,5 metres i en el que “de seguida s’arribava a un pla lleugerament inclinat i de fàcil progressió. A més a més, les parets del petit pou inicial tenen un parell d’esglaonets i agafadors que fan que la baixada sigui relativament fàcil i no calgui corda”.
Hernández va trobar-se amb dues galeries curtes, de 10 i 15 metres, “i al final de la més llegar i fonda vaig veure dos petits ratpenats fent la migdiada i unes grans aranyes amb la panxa rodona i gran. Al peu del pou d’entrada em va semblar identificar un petit parament fet per l’home, però estava gairebé colgat per la terra que s’escola per la boca i va acumulant-se a l’interior de la cavitat”.
a casa de miquel margarit
“Jo volia saber-ne més sobre aquella cova tan poc coneguda fora del cercle dels oriünds del poble de Viladecavalls.” No hi havia cap altra persona que pogués aportar la informació que no fos en Miquel Margarit de ca l’Àvaro, un dels homes més grans de Viladecavalls (92 anys), però que conserva una molt bona memòria. Aquell mateix migdia picaven a la porta de casa seva. “Va obrir-la un home molt gran amb la cara molt arrugada i que no s’hi veia bé; era el Miquel.”
Després de les presentacions, Miquel Margarit, molt amablement, “ens va explicar que coneix aquest cova des que era un infant, quan anava a caçar amb el seu pare per aquests verals. El seu pare va ser qui li va dir el nom amb què era coneguda per la gent del poble: la cova dels Matiners, i que havia servit d’amagatall pels emboscats del poble que no volien anar al front republicà durant la Guerra Civil. Després, a la vora de l’escalfor de la seva llar de foc, el Miquel i jo vàrem continuar xerrant més de dues hores sobre barraques i masos perduts de Viladecavalls”.
Hernández va identificar clarament el nom de la cova amb la Guerra dels Matiners, com també és anomenada la Segona Guerra Carlina (1846-1849), “perquè les partides de guerrillers rebels iniciaven les seves activitats a primera hora del matí quan l’exèrcit regular encara descansava. Per tant, pel que ens diu el topònim amb el que era coneguda al poble de Viladecavalls, en aquesta cova es va amagar una partida de guerrillers, matiners, a mitjan segle XIX”. I pel que li digueren Margarit i Turu, la cova dels Matiners també fou amagatall d’emboscats a la Guerra Civil.
Tal com Hernández suposava, la cova dels Matiners era inèdita, és a dir, no formava part de les cavitats inventariades al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac i els seus voltats. De seguida va donar notícia de la troballa a Salvador Vives, membre de la secció d’investigacions subterrànies del Centre Excursionista de Terrassa. El 25 de novembre, Vives, amb l’ajut d’Hernández, va fer-ne la topografia i un reportatge fotogràfic, que ja quedarà per sempre a l’arxiu del SIS del CET i pel coneixement general. Hernández acaba la narració de la descoberta agraint les aportacions de María José Rodríguez, Lluís Turu, Miquel Margarit i Salvador Vives. “Si qualsevol d’ells hagués faltat, aquesta cova no hauria sortit de la foscor documental on ha estat amagada durant tants anys.”
“la vacarissana”, poema de 1913
Un altre estudi d’aquest número (el 5 de la cinquena època) de la revista Arxiu del CET també té com a tema Vacarisses, i un dels seus elements més característics. “La Vacarissana, la segona boira més abundant a Catalunya” és el títol d’aquest treball de Daniel Ramírez, que posa xifres i estadístiques al fenomen, basant-se en mesures fetes des de la segona meitat de la dècada de 1980. També esmenta la literatura que aquesta boira ha inspirat, com el poema “La Vacarissana” (1913), d’Antoni Font Pedrosa (“Era una hermosa nit, nit catalana,/plena a vessar de música y d’encens,/y girantse y pujant desde la plana/sos amors la gentil Vacarissana/dolsament entreobría a Sant Llorens”, comença.
Arxiu també inclou dos treballs de botànica de Sant Llorenç del Munt i l’Obac (escrits per Antoni Comelles i Joaquim Pérez) i la crònica de Jordi Sebastià del Tresc del Dhalagiri, que dotze membres del CET van desenvolupar entre l’11 d’octubre i el 12 de novembre de 2018. La publicació es completa amb escrits sobre vocalies i activitats de l’entitat, i una biografia de Joan Altisen i Palau (Terrassa, 1929-2018), que fou president del CET els anys 1968 i 1969 i encetà el debat de traslladar la seu de l’entitat del carrer de Sant Pere al Raval.
A
