L’any 1972, cinc joves terrassencs creaven Grapa, un grup de música amb influències directes del rock simfònic (o també dit rock progressiu) del moment, que encarnaven grups com Pink Floyd, Yes, Jethro Tull o King Crimson, també del jazz i d’altres autors com Frank Zappa. El grup estava format inicialment per Quimet Carreras (veu i guitarra), Joan Casas (veu, saxo i flauta), Josep Maria Pagès (teclats), Frank Ávila (baix) i Josep “Nen” Ávila (bateria). Després, els germans Ávila van ser substituïts per Jordi Figueras (baix i guitarra) i Xavi Font (bateria).
Provenien d’un altre grup de la mateixa època, els Talps, amb una clara tendència al rock and roll, però, en canviar d’estil i decantar-se pel rock més simfònic, van esdevenir els Grapa. Van actuar en un concert a l’antiga i mítica Zeleste, que va tancar les seves portes l’any 2000, i també van formar part del que es coneixia com l’Ona Laietana, un moviment nascut a Barcelona que buscava una música pròpia, i que va durar de 1973 a 1978- El servei militar, l’any 1976, va acabar amb aquesta banda i alguns d’ells formarien part, ni que fos per un breu període de temps, de l’exitós camí dels Huapachá Combo, tot un mite de la música egarenca.
Ara, gràcies a Madmua Records i, com no podia ser d’una altra manera, al periodista i músic Josep Maria Francino, el Xino, els Grapa han vist com s’editava un senzill amb dues de les seves cançons. Un somni fet realitat molts anys després, que s’encarrega d’eternitzar els Grapa per sempre més en un vinil de dues cares.
Gràcies al Francino
“Tot això és gràcies al Francino, que a l’auditori de Ràdio Terrassa, ens va gravar i, com que ho guarda tot, ho va treure de l’armari i ho va penjar a internet”, explica Casas. “Els de Madmua Records ho van escoltar i es van interessar per editar un vinil amb dues cançons del seu repertori”, comenta Carreras. Les dues cançons són “I wish you”, de 5.01 minuts de duració i a la cara “A” del vinil, i “The blue sky”, de 5.53 minuts, a la cara “B”. Dues peces en anglès i compostes per ells mateixos. “L’altre dia el van posar a Ràdio 3”, assegura Pagès.
Hi ha una gravació d’una hora i mitja del concert que van fer a l’entranyable sala Zeleste que també els hi faria il·lusió que algun dia pogués viure el mateix camí, plasmat en un vinil. “Tot el repertori era nostre, no fèiem cap versió”, assenyala Casas. La fotografia que apareix al disc, explica Pagès, la va fer el desaparegut Manel Coll i, afegeix que “va ser portada del Diari de Terrassa”, llavors, a 1973, Tarrasa Información.
El grup, continua dient Pagès, “va anar evolucionant molt” i va madurar amb el temps i, com a bons amants del rock simfònic, “ja buscàvem temes de més de tres minuts, temes llargs, i començàvem d’una manera i acabàvem d’una altra, que és el que era el rock simfònic”, diu Casas, que recorda que “amb set temes omplíem una hora i mitja” d’actuació. Tot i que la influència d’aquells temps era molt “beatleliana”, els Grapa apostaven obertament pel rock simfònic i les seves variants.
Carreras insisteix que la cura i la passió de Josep Maria Francino per guardar tot aquest material ha estat bàsica. “És com l’Enciclopèdia Espasa de la música”, sentencia. El mateix Carreras explica que llavors tot era més creatiu. “Les cançons anaven evolucionant”, assegura el músic.
Van fer un intent de reagrupar-se en tornar de la “mili”, però la cosa no va quallar. Cadascú va anar fent pel seu compte, tot i que, després, van coincidir, ni que fos per un curt espai de temps, a Huapachá Combo. Però només va acabar seguint Carreras. “Vaig estar als principis, però ells anaven molt forts i jo treballava al banc. Ells s’ho prenien molt seriosament”, comenta Pagès. I Carreras afegeix “vam dir, o ho deixem tots o ningú, i vam deixar les feines”. Però va valdre la pena l’experiència. “Vam estar tres anys seguits sent el grup més contractat de tota Espanya i ens donaven premis a tot arreu”, recorda Carreras.
No cal dir-ho, els hi fa molta il·lusió veure editat un vinil amb creacions musicals seves. Tampoc els hi hauria desagradat seguir i tenir èxit o haver gravat llavors algun disc, tot i que Carreras fa broma quan assegura que “no ens ho hauríem cregut”. De fet, Carreras va triomfar amb Huapachá Combo i Pagès va seguir tocant alguns anys acompanyant a cantants com Raimon. “Encara hi estaríem”, diu Casas.
Pagès assegura que “va ser una època personal nostra, no era una relació musical només, ho fèiem tot junts, literalment. Dinàvem junts, sopàvem junts, quedàvem a la Plaça Vella, al bar Las Vegas… Van ser tres o quatre anys on érem quelcom més que un grup musical”. Casas recorda, a més, que “assajàvem cada dia, un parell d’hores. Quedàvem a les set, després d’acabar les nostres coses de treballar o el que fos, i dissabte fèiem l’assaig gran”. I afegeix que tocaven “sense cap paper, tot de memòria”. Les cançons sorgien d’idees que tenia, sobretot, Carreras. També n’hi havia dels altres, però tots i ficaven cullerada i les desenvolupaven.
L’origen del nom
El nom de Grapa, coincideixen Casas i Pagès, va ser cosa de Carreras, però no es recorden del motiu. Sí que rememoren que “el Quimet buscava un nom que sonés igual en català i en castellà”. Casas apunta que “estàvem en ple franquisme i, quan tocàvem, abans venia un censor per controlar-nos les lletres” I Carreras assenyala que “com cantàvem en anglès, no en tenien ni idea. No entenien en català, imagina’t si entenien l’anglès”.
Carreras, que tenia un parell d’anys més que els altres, era una mica l’aglutinador i el “pare espiritual de tot i ens va “cristianitzar” a tots”, segons Pagès. L’edició del disc, de moment, no els anima a tornar i a fer un revival. “Jo vaig sentir la cançó per la ràdio l’altre dia i em vaig preguntar, tot això fèiem?”, afirma Casas rient.
