El teatre el tinc ara una mica deixat de banda, però m’agradaria tornar-hi. En un futur, ja veurem”, em diu Miki Núñez. El cantant famós és ell, però l’únic terrassenc de la història d’Eurovisió se’n recorda de quan era un actor del grup de teatre amateur 34 Passes i va parlar amb aquest cronista. Descobrim així que potser algun dia el veurem pujar a un escenari no cantant sinó interpretant. I és que, malgrat la seva joventut (23 anys va fer el passat 6 de gener), Miki gs molys anys que trepitja escenaris. Ho ha fet amb 34 Passes, Altercat, la Dalton Bang, al programa “Operación Triunfo”, i l’ímpetu que porta en la seva carrera augura que en té molts per davant, i que cada vegada seran més grans. El seu primer disc, “Amuza” s’esgotà a Catalunya en una setmana, i a Parc Vallès, fa poc, unes tres-centes persones van fer cua perquè els hi firmés. Parlem amb Miki pocs dies abans que marxi de “Tour Amuza”, que va començar ahir a Pamplona i el portarà, fins al gener, a catorze ciutats.
Primera sorpresa del primer disc de Miki: el seu títol, “Amuza”, és una paraula en esperanto. Per què?
La cosa era que no volia posar-li ni en català, ni en castellà, ni en anglès, per no estancar-lo. I l’esperanto és un idioma que es va intentar promoure per tal que tothom pogués parlar una mateixa llengua sense renunciar a la seva. Així doncs, em va semblar un bon cant al plurilingüisme posar-li com a títol la paraula “diversió” en esperanto. Era dir-li “diversió” però sense que se sàpiga tal qual.
Sabies que Terrassa, abans de la Guerra, fou una de les ciutats catalanes en què l’esperanto va arrelar més, i va tenir més seguidors? I a Terrassa el 1912 s’hi va celebrar el III Congrés Esperantista Català.
Doncs… no en tenia ni idea.
A la ciutat fins i tot hi ha qui, amb aquest títol, ha pensat que Miki potser era nét o descendent d’algun d’aquells esperantistes terrassencs de començaments del segle XX, que eren bastants.
Doncs no. Em van dir que l’esperanto havia sigut una llengua promoguda molt pels anarquistes…
Bé, i per moviments pacifistes, internacionalistes… I fer una cançó en esperanto, no t’ho has pensat?
Estaria “guai”. I fonèticament seria fàcil, perquè és com una llengua romànica, com el català o el castellà.
Parlant de llengües, per cert, en el disc hi ha dues cançons en català, “Per tu” i “Escriurem”. També han estat una sorpresa.
Quan componc no penso en quina llengua ho estic fent. A casa som totalment bilingües i tant parlem català com castellà. Estic component i a mitja cançó m’adono que l’estic fent en català o en castellà. Si n’hagués fet cinc en català que m’haguessin agradat, les hauria inclòs totes al disc. Com que va haver-hi dues que m’agradaven molt, hi ha només aquestes dues.
Als concerts a fora de Catalunya cantaràs “Per tu” i “Escriurem”?
I tant! I alguna versió que també és en català. Com una cançó de Kayo Malayo, un grup de Terrassa, que es diu “Gasolina”, i és en català i la farem en tots els bolos.
La gira d'”Amuza” va estar precedida, amb el disc ja publicat, d’un concert previ, a la Mercè de Barcelona. Com va respondre el públic?
Va ser molt fort. Perquè a la Mercè hi havia 55 mil persones, i es va posar a ploure moltíssim, a diluviar, i no va marxar ningú. Va ser encara molt més guai. Perquè la gent va deixar els mòbils, perquè s’haguessin mullat, i va estar gaudint de l’espectacle més del que jo pensava que ho estarien. Van estar mullant-se, sí, però passant-s’ho molt bé.
Quines són les cançons d'”Amuza” que van tenir més tirada en aquest primer concert?
Em va sobtar que la gent se les sabés totes només una setmana després d’haver sortit el disc. Em va fer moltíssima il·lusió. “Celébrate”, “Nadie se salva”, “Escriurem”, “per tu”, “La venda”, són potser les que més s’han escoltat i més emocions generen.
Com t’has plantejat el “Tour Amuza”, en repertori i en músics?
A tota la gira serem vuit músics. Sis de Terrassa, la Dalton Bang, i hi hem afegit dues noies de Barcelona, la Neus i la Maria, que toquen el trombó i la trompeta. Fem totes les cançons del disc, amb les que tenim una hora de concert, i afegim uns quinze minuts més de versions, que anem intercalant.
Alguna cançó pròpia que no estigui al disc, alguna estrena, s’hi podrà sentir en aquests concerts?
N’hi haurà. Al començament, en els primers concerts, no. Però durant la gira en tocarem alguna de nova.
Ara per ara, hi ha anunciats concerts a catorze ciutats (Valladolid, Córdoba, Girona, Alacant…) Podria afegir-s’hi Terrassa?
Podria ser. M’agradaria molt. Tant de bo fos possible.
Musicalment, les cançons d'”Amuza” respiren moltes influències (pop llatí, ska, soul, reggae).
Tota la vida he sigut molt fan dels grups de mestissatge català, com ara Kako Malayo, Txarango, Els Catarres, Sense Sal, Doctor Prats, La Pegatina. També m’agrada molt Nil Moliner, i de música internacional, Dub Inc, The Cat Empire, que són més reggae. Podríem dir que he agafat una batedora, ho he batut tot i una mica el que ha sortit és el disc.
Un disc bastant alegre, però que també té cançons tristotes.
Sí, però a vegades necessites aquestes cançons tristes, que justament et fan adonar que les altres són alegres. Si totes les cançons d’un disc sonen igual, malament.
Què escolta Miki ara mateix, què és el que musicalment li interessa més, en aquest moment?
Moltíssim, Dub Inc. I The Cat Empire, que tenen un disc nou. I també estic escoltant molt el cd que acaben de treure Txarango. De tot una mica, vaja.
