Un mes abans de l’estrena del “Rèquiem” de Mozart de la Crea Dance Company, ja no quedaven entrades. La versió d’aquesta sublim obra de Mozart, coreografiada per Maria Rovira, amb la música de l’ Orquestra Simfònica del Vallès, la Coral Cantiga i el Cor Montserrat d’Amics de les Arts i quatre solistes vocals, havia generat una gran expectació, que, pel que es va veure, escoltar i gaudir aquest cap de setmana al Centre Cultural Terrassa, estava plenament justificada.
Entraves a l’auditori i et trobaves l’escenari on ballarien els tretze membres de la Crea Dance Company al mig de l’espai de l’auditori, dividint el públic en dos sectors, que el veuria molt a la vora, molt a tocar. Al fons, l’orquestra i els cors.
Tot respirava un aire d’esdeveniment cultural extraordinari. Amb l’escenari a les fosques, van sortir els ballarins. Silenci. Es va sentir un brogit de vent, cada un dels ballarins, a terra, va ser il·luminat per un focus, i començà el “Rèquiem”.
Sentiments en els moviments
Ja a l'”Introitus”,va quedar clar l’excel·lència de la coreografia i dels seus intèrprets. Moviments tant elàstics com carregats de sentiment, i de reminiscències de les al·legories amb què les diverses cultures han expressat el tema de l’obra, la mort, la vida i la injustícia.
Els ballarins anaren entrant i sortint, reagrupant-se i desplegant-se. Quedava un ballarí sol i tornaven els altres. O tot el grup es girava respirant fort, fent el desplegament d’un ventall en una sincronització perfecte i espectacular. Èrem en un altre món en moviment que va fascinar absolutament les mirades
L'”Ave verum Corpus”, que va completar el recital, el van ballar en roba interior, i fent autèntiques acrobàcies esdevingudes dansa. Quan la música deixà de sonar i els ballarins es van quedar en una construcció, els espectadors posar-se drets i van esclatar. Foren, en la sessió de diumenge, deu minuts llargs d’aplaudiments, primer als ballarins, els solistes i els directors, a l’escenari, i després el públic es girà per aplaudir orquestra i cors.
Amb tants aplaudiments, el bis era esperable, i potser també, amb els llaços grocs que portaven tants cantaires, que fos reivindicatiu. De sobte, els cors van desplegar estelades i pancartes de “Llibertat presos polítics”, i el “Cant de la senyera” fou interpretat per músics, cantaires, i també de manera entusiasta pel públic, que seguia en peu. Un públic que, acabada la peça, va cridar, massivament, unes quantes vegades i amb tota la força dels pulmons, “Llibertat presos polítics”.
