Porta gairebé tres anys Xavier Gonzàlez treballant els quadres de l’exposició que, el març vinent, inaugurarà a la Seven Star Gallery de Berlín. Un projecte ambiciós, que marca l’inici d’un nou període per al pintor terrassenc més internacional i apassionat, i del que abans d’emportar-se’l a Alemanya, n’ha volgut oferir un tast a la seva ciutat, i al Reina Victòria, “on vaig vendre el primer quadre, i el segon i el tercer, on m’he passat nits parlant d’art, i que ha sigut tot el meu món pictòric a Terrassa”.
Així doncs, fins al 8 de novembre, en què es farà una performance de clausura, al bar del carrer de la Rasa s’hi poden veure set d’aquests quadres en els quals Gonzàlez intenta “posar totes les tècniques i recursos que s’han esdevingut en l’art contemporani, en les seves expressions més recents (l’informalisme, l’abstracció, la neofiguració), que han anat molt bé per tal d’adquirir tècniques, maneres i gestos nous, al servei de la mirada clàssica”.
Continuar la tradició
A l’estudi hi té González “El paisatgisme a Catalunya”, “un llibre d’aquells antics, d’abans, on et vas trobant tots els paisatgistes que hi ha hagut a Catalunya. La meva obsessió, bàsicament, és ser un continuista d’aquesta tradició. És el que sóc. El paisatge que tenim aquí ens configura a nosaltres tal com som”. Si hagués nascut fa un segle hauria estat a la ruptura avantguardista, “però ara que ja ha succeït, que ens trobem en un món d’Ikea, de mobles barats que no duren, és el moment de tornar a l’ofici”.
“Mirada clàssica” i “ofici” són dos conceptes que surten sovint en la llarga conversa que mantenim amb Gonzàlez davant de les seves obres al Reina Victòria, en què ens acompanya el seu propietari, Salva Mourullo. El primer l’entén aquest artista com aquell sentiment de “‘con hambre de vida superior'”, “presocràtics, si vols. No fer els déus humans. Posar-se en condició més humil davant de la meravella, que la mirada clàssica buscava. La trascendència en la natura, les vestidures del Deu filòsof”.
Som en un moment de decadència, però també de “resurrecció”. Un moment interessant, doncs, “per tornar a agafar l’ofici. Jo m’he estat tres anys fins que m’ha començat a sortir alguna cosa que, per un cantó, honra l’ofici, i, per l’altre, té un petit accent de frescor. Que poguessis agafar ‘El paisatgisme a Catalunya” i de Gimeno passar a mi i que tingués el seu sentit. Crec que això ho he aconseguit”.
El motiu no és el paisatge, perquè la bellesa resideix en la correspondència entre el contingut i el continent. “I jo utilitzo el paisatge no com a motiu sinó com a continent. Queda clar que vull transcendir, que vull parlar d’una altra cosa. Agafar un arbre per buscar una trascendència en el discurs, una pulsió més filosòfica o espiritual”.
Gonzàlez ha detectat que, a tot el món, les noves línies de pensament, allò que està germinant, va en aquesta direcció, i recorda que quan el cubisme va sortir a la llum, ja feia deu anys que s’estava fent. “Estem sobrevivint a aquest tràiler de la postmodernitat que ens ha atropellat. Estem ja al post apocalipsi. Els que estem una mica dempeus volem recuperar el romanticisme que idealitzaba la modernitat (no tot era Jeff Mills). Es tracta de tornar a buscar l’arbre amb els ulls cremats de modernitat”.
González parla en termes força negatius de l’estat actual del món de l’art, d’Europa en general, “i d’aquest país, Catalunya, que està molt tocat. Però jo estic perfecte. Econòmicament estic igual o pitjor que tothom, però la meva dimensió no és la material. Vull dir que quan em tiren la factura d’Endesa per sota la porta, m’estic ensorrant perquè sé que hauré de fer malabars per poder-la pagar. Però després miro la biblioteca i veig Holderlin, Rilke, Novalis, i em dic ‘el meu món és aquest i no la factura’. I el meu món està impecable”.
Generar converses sobre art
Per això també Gonzàlez ha volgut portar aquestes obres al Reina Victòria, sense els paràmetres formals d’una exposició. “Perquè tornin a generar converses de bar sobre pintura. He penjat els quadres amb aquesta il·lusió, que t’asseguis el Salva et tregui una revista, i parleu de l’Urgell, de l’Anglada Camarassa. Això es fa als moments de decadència. A Berlín Est, abans de la caiguda del mur, la cultura a nivell underground era tan forta, perquè no podien comptar amb les institucions per a res. Tot ho feia el poble, a peu de carrer, a locals subterranis.”
Vint anys després de l’ambient del Reina en què Gonzàlez es va fer, “ara ens trobem amb el panorama polític que estem, que es pot dir que no tenim país. No ho dic només amb relació al ‘conflicte estrella’. Els que porten el vaixell són uns necis, a nivell general, mundial”.
La culpa, aquí, és del l’independentisme? “No. No es pot dir així. La culpa és de molts factors. A mi, però, m’està anant bé per veure-hi més clar”. Per González, un model a seguir és el cineasta i artista Albert Serra, “que amb el seu grupet de Banyoles, van fent la seva feina, el seu discurs, i tiren endavant. No esperen que el país els hi doni la raó. La gent que som positiva, generativa sobretot, ens trobem en una mena de desert, confiant que el vaixell tornarà a estar conduit assenyadament”. I malgrat tot, González recalca que “jo m’estimo molt Catalunya. Això no té res a veure. Visc ara a l’Empordà, he estat a manifestacions independentistes, i res a veure amb això. Una cosa és el país com a poble, no ho barregem, i el país se l’estima qui el viu”.
