Maria Rovira ha creat l’obra en dansa sobre la música del "Rèquiem" de Mozart que s’estrena aquest cap de setmana al Centre Cultural Terrassa. Rovira parla de la nova coreografia i també de la seva professió amb molta estima. Diu que per concebre la dansa de l’obra de Mozart s’ha endinsat en les diverses cultures per veure com representen al·legòricament la mort.
Com ha concebut aquest espectacle de dansa i música del "Rèquiem" de Mozart que estrena avui i demà?
És un espectacle molt emotiu. Està fet per sacsejar l’ànima i el cor. Els membres de la companyia ballaran com ànimes, no com cossos. És una coreografia on els ballarins es mouen amb molta elasticitat i desprenen molt sentiment. Quan comença l’obra sembla que visitem un altre món. No se sap si hi ha vida o no. Jo vaig tenir una experiència personal sobre què és i representa la mort sobtada, de veure que pots marxar de cop i volta. No sé… Potser hi ha un altre món que t’espera… I l’obra començar a ballar des de l’altre món, d’un món diferent.
Quin estil de dansa veurem?
He buscat i he llegit molta informació. He fet una immersió en molts estils de dansa i també en les danses que parlen de la mort. He fet un recorregut per diverses formes de fer, des del clàssic rus, fins a les danses indígenes passant per danses medievals i barroques i contemporànies, entre les que he mirat "La dansa de la mort" de Verges de Catalunya. He constatat que moltes danses són un cant a la mort i a la vida.
El fet d’actuar amb música en directe, l’Orquestra Simfònica del Vallès i els cors Cantiga i Montserrat, és un repte?
Sí i un privilegi que el Centre Cultural m’hagi renovat la confiança per segona vegada. L’any passat vam estrenar "Carmina Burana" i va ser un èxit. Ara tornem amb el "Rèquiem". Jo, fora d’aquí, he treballat amb formacions musicals i orquestres en directe però aquí és gairebé impossible. Poder ballar i tenir els músics i els cors al costat és fantàstic. I tot això és deu al Centre Cultural Terrassa, que fa una gran aposta per la dansa i és una referència.. I, a més, tenim la sort que hem omplert ja les dues funcions des de fa mesos. És una prova que la dansa importa encara que alguns no ho vegin així.
Vostè ha treballat a l’estranger, amb la seva companyia Trànsit, i com a coreògrafa independent. I, a més, compta amb una carrera molt premiada. Va ser un exili obligat? No havia lloc aquí?
Sí, per força vaig haver de marxar fora perquè aquí la dansa està maltractada. Des dels 17, 18 anys he viscut a mig món. I m’he adonat, per exemple, que en els països sudamericans hi ha un gran nivell cultural, molta implicació. Ells diuen que la cultura mou el món i inverteixen en ella. A moltes escoles, la dansa està en horari escolar. I veure aquesta apreciació per la dansa a fora, fa molta ràbia.
Fa uns dies, Víctor Ullate, un ballet que ha estat programat moltes vegades aTerrassa, va anunciar que tancava la companyia. Com ha rebut la notícia?
Ho puc entendre. Quan crees una companyia, t’has d’arriscar perquè has de posar dinners de la butxaca i arriba un moment que ja no ho pots mantenir. Ullate ha fet molt bona feina. Cal recordar que Tamara Rojo, una de les seves ballarines, és la directora artística de l’English National Ballet de Londres. Jo, ara, a Catalunya, tinc la sort d’estar al capdavant d’ un projecte artístic, Crea Dance Company, amb mecenatge privat perquè de les subvencions no et pots refiar. Estic molt agraïda perquè hi ha persones a títol particular que arrisquen.
Quina és la tasca de Crea Dance Company?
Formació, creació, producció i exhibició. Fem classes i tenim la companyia professional. I, en paral·lel, busquem col·laboracions. Ara, per exemple, tindrem a nois i noies de Llationamèrica per estudiar dansa i vindran amb beca del seu país. També volem preparar una gala d’homenatge a la ballarina Alicia Alonso, ànima mítica del Ballet Nacional de Cuba. (Alícia va morir just uns dies després de parlar amb Rovira). Volem que aquesta companyia ubicada Barcelona, que està a l’empar d’una fundació, prengui un caràcter internacional.
Com imagina el seu futur?
M’ agradaria quedar-me a casa, a Barcelona, a Catalunya, i aconseguir que la dansa tingui el pes que li pertoca. De moment, amb Crea Dance Company, anem per bon camí. Fa poc van presentar l’espectacle "Carmina Burana" a València. Allà ho vam fer amb l’Orquestra de Gandi a i el Cor de València. El públic va sortir contentíssim. Els espectadors es van aixecar de la butaca i van estat set o vuit minuts de peus aplaudint. Això et dona molta energia.
