A la Segona Guerra Mundial, Peggy Guggenheim, que tenia la seva col·lecció a França, va intentar que el museu del Louvre l’ajudés a amagar-la dels nazis. I els especialistes del Louvre no li van acceptar perquè consideraven que les obres de la seva col·lecció no eren art. N’hi havia de Brancusi, de tots els millors surrealistes, és a dir, una col·lecció extraordinària, vista des d’ara. I segurament que si ara oferís la meva col·lecció al museu Guggenheim, que té les millors obres de l’art contemporani, me la rebutjarien.”
Ho explica Josep Maria Civit, entre les obres de “Cartografies 1” i “Cartografies 2”, dues exposicions (120 obres, de 86 artistes de 22 països), que “mostren el camí” -el mapa de l’aventura”-que la seva col·lecció, una de les millors de Catalunya, “i, entre les europees, de les que tenen una major personalitat en el criteri de selecció i en la construcció d’una poètica”, en paraules de Vicenç Altaió, recorrerà els pròxims anys al Centre Cultural Terrassa. L’acord que ha establert amb aquest col·leccionista farà de Terrassa una ciutat de referència en el món de l’art contemporani. A la planta subterrània de l’edifici, Civit hi ha dipositat una part de la seva col·lecció, que al llarg dels pròxims cinc anys, a les sales, es podrà veure sencera, en una successió d’exposicions (a un ritme de tres anuals, des del 2020 temàtiques).
El vertígen davant del nou
“La gent té un vertígen davant allò que és contemporani”, afegeix Civit, potser conscient que una part dels visitants de les “Cartografies” (n’hi haurà una tercera i última, a finals d’any) serà reticent a considerar “art”, o a entendre, algunes de les seves obres. “L’ art demana temps, el necessita per ser homologat. I aquesta és una col·lecció que parla del meu temps. Fins i tot rebutjo la paraula ‘col·leccionista’. Sóc més aviat un arxiver de la contemporaneïtat. Ara m’estic venent algunes obres per comprar-ne d’altres d’artistes joves. Sóc radicalment partidari de comprar obres d’artistes vius, art que estigui viu.”
De quin tipus d’art estem parlant, però? A la introducció de “Cartografies”, Altaió explica que la col·lecció Civit comença “en el darrer graó del segle de les avantguardes”, després del maig francès, quan arrenca l’anomenat art minimalista i conceptual. Tot seguit, “es desplegà plenament a la postmodernitat, la qual tancava l’oscil·lació de tendències del segle XX i obria el segle XXI”. Però llavors, en plena era postmoderna, deixa de banda els corrents neoexpressionistes per tal de donar un tomb cap “a les imatges que acompanyaven la formulació d’inexpressius, batejada per Germano Celant. Anant més enllà, Civit accentua la invisibilitat-visibilitat del marc i del conflicte polític (que hi és sempre present), fora de la geopolítica i, alhora, potencia la invisibilitat de les narratives (que estan al costat de l’obra, en la seva lectura). Així, el col·leccionista que és alhora lector de l’obra dels altres, en destria de les obres aquelles particularitats que són específiques dels límites de l’art de la forma i del sensible”.
“El que realment col·lecciono és maneres de pensar”, ha dit Civit. Per Altaió, més aviat exemples de la perdurabilitat de les preguntes sobre la condició humana “i, alhora, el seu alliberament il·lusionat en la conquesta de formes expressives inèdites a través de l’art”.
De la pintura en tela al futbolí
La varietat de formes, materials, conceptes, maneres en què s’expressa l’art a les obres de “Cartografies” pot sorprendre el visitant. La fotografia pot ser un suport del poema objecte (com és el cas de l’obra de Chema Madoz) o, pigmentada a mà, una reflexió sobre la pintura (Jesús Madriñan) o la relació amb els objectes de valor temporal (Carina Linge). Hi ha pintura sobre tela (la de David Austen), però també, recalca Altaió, “fal·lus daurat sobre polièster” (Susy Gómez), “continuïtat del monocrom” (Miquel Mont), “descontextualització de les paraules” (Chingsum, Jessye Luk), “reciclatge de les parules abandonades” (“Llévame en tu polvera”, de Carlos Pazos), “pinzellades per a un moviment en trànsit reflexiu interior i urbà” (Xano Armenter), “un mur de fragments de terra classificats com a pinzellades” (Carmen Calvo), o l’expressió del somni del moviment perpetu del viatge (“A través de las nubes”, de Chema Alvargonzàlez).
De Rafael G. Bianchi, guanyador del Premi de pintura Ricard Camí d’aquest any, s’hi pot veure una obra (no pictòrica) que presenta un futbolí amb jugadors en estat de meditació. Una de les obres majors de la col·lecció, és “Portal amb cafifa”, de Perejaume. Una catifa vermella que s’enfila del terra cap a la paret, en què Altaió hi veu “una acció pura de la forma”, i “diverses capes de significació que multipliquen el sentit tancat de l’art”.
“Encara que, d’entrada, sembli una col·lecció molt eclèctica, si ens hi aturem, hi trobarem un sentit. Vaig començar a col·leccionar als 16 anys, i ho he estat fent durant cinquanta. La meva col·lecció no és gaire harmònica, més aviat és mental. Està formada per obres on el gust no hi participa gaire, però vull compartir amb la gent una mirada que va més enllà de la retiniana”.
La Col·lecció Civit té poètica pròpia, i per Altaió és el resultat “de camins d’aprenentatge i de recerca, i sobretot de construcció. Quan el pensament reaccionari torna a imposar-se a Europa, a una civilització fundadora de coneixement que sofreix permanentment la destrucció, el comunicador i col·leccionista Civit ens convida a gaudir de l’experiènciadel sensible amb la certesa que, des de la recerca expressiva de la bellesa, l’artista és capaç de comunicar d’una forma lliure i sense retorn. La comunicació autèntica, la de l’art, comunica la comunicació de la incomunicació”.
