Al final de la Segona Guerra Mundial Marguerite Duras (1914-1996) escriu uns diaris, en què la protagonista espera el seu marit que ha de tornar del camp de concentració. Ella va coneixent a poc a poc l’alliberament de cada camp de concentració, arriben notícies i analitza la vida política europea dels anys quaranta. Ella llegeix les llistes dels presos alliberats buscant el nom del seu marit, però no troba el resultat que esperaba.
L’obra mostra una exacta descripció de l’estat físic de la protagonista, en el seu profund dolor va mimetitzant-se amb el dolor cru i extrem d’ un presoner dels nazi. Ella espera l’arribada del pres Robert Antelme (Robert L.), que va ser detingut amb la seva germana Maria Louise (assassinada a Auschwitz), a París on ella està esperant com si fos Penèlope, sola, la nena que va tenir amb Robert va morir per culpa de la guerra.
L’actriu Ariadna Gil trasllada a la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya aquest dolor extrem d´aquesta dona que és és la pròpia Marguerite Duras. Al conflicte social de les milers de persones que esperaven l’alliberament dels seus éssers estimats dels camps de concentració, se li suma el fet que ella estima a un altre home amb el qual ha participat en la resistència francesa.
El desordre emocional i l’ordre de la narració donen com a resultat una obra intensa en què l’espectador no es perd una reflexió. El mal de Marguerite Duras que espera el retorn del seu marit Robert Antelme detingut per la Gestapo al juny de 1944, serveix per posar sobre la taula la denúncia d’un París ocupat, als que van col·laborar amb el nazisme, els que van resistir, als botxins, a les vícitumas i als que van sobreviure a la màquina de la mort que va ser l´Alemania de Hitler.
El monòleg és molt exigent perquè requereix una simbiosi entre la dona que espera i el seu cos es degrada com el dels presoners en els camps de concentració, fisicament Ariadna Gil és una ombra. L’actriu mostra aquest patiment físic i emocional.
La novel·la de Marguerite Duras va ser portada al cinema el 2017 sota el títol de Marguerite Duras. París 1944. Dirigida per Emmanuel Frinkiel protagonitzada per Mélanie Thierry. Tant la versió cinematogràfica com la versió teatral que dirigeix ??Lurdes Barba respecten l’esperit dels diaris originals sense trair-los. En aquestes paraules hi ha el pitjor de l’ésser humà, la part més cruel de ser humà apareix en aquesta Europa on Alemanya és conscient de la seva derrota.
La posada en escena també és dura, l’actriu s’asseu en una cadira o es dóna suport a la paret mentre mira un punt fix on buscar la sensació del dolor, de la desesperança d’una dona que es mimetitza amb el marit en el camp de concentració.
El triangle entre Robert, Dionys i Marguerite és l’únic element d’esperança davant de tant abandó, davant de tanta pluja i davant de tantes inclemències. El triangle li dóna forces vitals per tenir esperança, una esperança irracional, una esperança sentimental, una esperança des de l’esgotament físic. La música i l’espai sonor de Jordi Collet i les projeccions d’imatges històriques de l’època preparades per Adolf Alcañiz li donen el context necessari per entendre aquesta Alemanya capaç de l’extermini sistemàtic d’éssers humans.
*
professor del INS Viladecavalls i cofundador i director de la Companyia 8
