Les raons per les quals acudim al Teatre poden ser molt diverses, en aquest cas per veure una parella d’actors: Carmelo Gómez (1962) i Ana Torrent (1966). A Carmelo Gómez l’ hem vist al cinema i en sèries de televisió, tots recordem pel·lícules mítiques com Días contados i Ana Torrent l’hem vist a Cria cuervos, El espíritu de la colmena, Tesis o Vacas de Julio Medem, on els dos actors van coincidir. Una especial alegria sentim en veure sobre l’escenari del teatre Goya de Barcelona els personatges de la pantalla. En el teatre, com en el cinema, hi caben totes les emocions i preocupacions que envolten l’ésser humà. Hi ha actors, com aquests que ens ocupen avui, que tenen alguna cosa especial, aquesta petita cosa extra, que poden ser vulgars en la vida quotidiana, però que davant d’una càmera o davant d’un públic en un escenari es transformen en éssers immortals.
Totes las noches de un día d’Alberto Conejero (Jaén, 1978) tracta de dos personatges torturats internament. El vell joc d’amo i esclau del teatre de l’oprimit apareix com a teló de fons d’una història que té lloc en un hivernacle. Hi ha molt també del teatre simbòlic europeu de finals del segle XIX en aquesta peça delicada com una planta exòtica com en un poema de Charles Baudelaire de Les flors del mal. A aquests elements de la tradició teatral cal sumar l’element cinematogràfic perquè el que es narra té un to de thriller.
Uns veïns transiten per la zona, però tot està ocult en la mala herba d’un hivernacle on Samuel -Carmelo Gómez- poda plantes mentre respon a un interrogatori policiac perquè la propietària de la casa Silvia -Ana Torrent- fa temps que ningú l’ha vist. Els policies apareixen amb excavadores per buscar el cos de Silvia al jardí. Més que la intriga, el que sedueix l’espectador és la paraula, la forma d’explicar el record que té Carmelo Gómez que ha estat dirigit per Luis Luque. Les paraules amb què construeix el record és el que atrapa el públic des del primer moment.
La peça va néixer com un monòleg del personatge femení i amb el temps s’ha convertit en el monòleg del jardiner amb un diàleg interioramb la protagonista. Es tracta d’una història explicada fragmentàriament en la qual és tan important el que s’explica com el que no s’explica, els silencis d’Ana i Carmelo determinen el climax misteriós del muntatge. La peça que va començar el dramaturg a escriure-la a Londres té aquesta atmosfera londinenca pesada i grisa de la boira i els casos de scotland yard – la policia metropolitana de Londres-. La realitat s’escapa en una història que podria ser un cas per Sherlock Holmes.
Les nits del títol i l’hivernacle són el temps i el lloc en què viuen Silvia i Samuel una existència de planta resistent a tot, com els cactus, intentant portar una vida interior enfront de l’exterior, un món que es podreix per la humitat. Un món condemnat al seu propi extermini per asfixiant d’aquest thriller poètic. No es perdin aquesta història de passió botànica tancada en un hivernacle modernista.
L’autor és professor del INS Viladecavalls i cofundador i director de la Companyia 8
