Quan parlem de La Gioconda se’ns ve al cap la Mona Lisa, però hi ha una altra Gioconda que no és una pintura sinó una òpera de Amilcare Ponchielli, es va estrenar al 1876 a La Scala de Milà. L’hem pogut gaudir des de la butaca vermella del Liceu. L’escenari es va convertir en Venècia: Ponts, escalinates, carrers estrets i góndoles. Com pot ser tan bonica una ciutat i tan trista? Enmig de tota aquesta arquitectura la fauna humana del Carnaval del Venècia, la dansa, la música sota la batuta de Guillermo García Calvo i les veus d’Anna Pirozzi, Dolora Zajick, Ketevan Kemoklidze, Brian Jadge, Ildebrando D’Arcangelo, Gabriele Viviani, i María José Montiel van tenir moments de glòria operística. El llibret és d’ Arrigo Noito, basat en un relat de Víctor Hugo. Estrenada el 1876 conté el germen del melodrama romàntic. Alguns ens sentim inquiets a la butaca quan vam veure el foc a les veles dels vaixells. Afortunadament es tracta d’un foc controlat.
Estem davant d’un muntatge molt compensat tant en la forma com en el fons. El director d’escena Pier Luigi Pizzi ha recreat el món opressiu de la Venècia del segle XVII, un món dominat pel pes constant de la mort, per a contractar amb aquesta idea negra i funesta el director i figurinista ha apostat per un vestuari colorista.
El contrast entre el color del vestuari i l’ombres de l’escenografia i la il·luminació configuren una òpera on les góndoles rellisquen silencioses en una nit poètica cap a la llacuna, a poc a poc i lleugeres. En aquesta atmosfera de contrastos té lloc un melodrama passional farcit de conspiracions, venjances i enganys.
L’acte tercer compta amb la coreografia espectacular de Gheroghe Iancu amb l’aparició d’un ballet a les escales baixant i pujant al ritme de l’emblemàtica Dansa de les hores, popularitzada per Walt Disney a la pel·lícula Fantasia. El ballarí principal convidat és Alessandro Riga i la ballarina principal Letizia Giuliani. A més dels ballarins, el cor puja i baixa com si d’una muntanya russa es tractés sota l’experta direcció de Conxita Garcia.
Aquesta és una d’aquelles superproduccions que els amants a l’escenografia no es poden perdre, d’una gran complexitat escenogràfica amb un nombre de tècnics important en escena perquè els canvis corresponguin als descansos entre acte i acte.
Allí està, Venècia, sobre l’escenari del teatre, bella i decadent, senyora del mar sota un cel gris, penjada sobre els canals, reina de l’ Adriàtic. Aquesta és una Venècia sense les aglomeracions de turistes. L’ànima de la ciutat està en la posada en escena de Pier Luigi Pizzi. Si alguna cosa defineix l’òpera és la idea de l’espectacle total que submergeix tots els sentits de l’espectador en un món creatiu que dispara a totes les arts escèniques, com va passar en aquesta posada en escena de La Gioconda.
* L’autor és professor del INS Viladecavalls i cofundador i director de la Companyia 8
