Pepe Garcia i Mireia Cazador, gerent i directora juridicofinancera de Folgarolas, ens parlen de la nova etapa de l’empresa tèxtil terrassenca des que han relocalitzat la producció.
Folgarolas va néixer l’any 1952 en el municipi de Folgueroles i un dels fundadors va ser el besavi del Pepe. Com van ser els inicis?
Mireia Cazador: El 28 de març del 1952 els tres germans Llonch, de Sabadell, i Guillermo Duffour Albi, amb orígens terrassencs, van constituir l’empresa i li van donar aquest nom perquè la fàbrica es va muntar al poble de Folgueroles. Ara bé, els inicis de l’activitat tèxtil que avui segueix la quarta generació es remunten al 1935.
Pepe Garcia: El 1935 el meu besavi, Guillermo Duffour Albi, ja havia iniciat l’activitat tèxtil a través de la companyia Comercial Textil Pañera, que tenia la seu a Sabadell, i fou el 1952 quan es va decidir muntar una fàbrica nova conjuntament amb uns socis capitalistes, els senyors Llonch de Sabadell. El gerent fou el meu besavi. L’empresa tenia per objecte dedicar-se a la fabricació d’articles principalment de llana adreçats a la dona, però es van succeir diverses etapes pel que fa a producte.
I quan van aterrar a Terrassa?
P.G.: Al meu besavi, que va tenir dues filles, el va substituir un dels seus dos gendres, que fou en Josep Garcia Vivé. Després va venir el meu pare, en Josep Garcia Duffour. I el 2014 vam fer una transició familiar i em vaig acabar quedant jo l’empresa. Jo hi havia entrat a treballar el 1989, la fàbrica de Folgueroles havia plegat cap a l’any 84 i vaig viure una etapa de comprar un 80% del teixit a fora i l’altre 20% fer-lo subcontractant majoritàriament a teixidors de Sabadell, però els últims anys abans de la transició ja tenia la idea d’intentar tornar a fer tot el producte aquí. Per intentar competir, no n’hi havia prou a comprar i vendre, sinó que era necessari oferir producte diferent. Jo soc home de producte, home de vendes, i necessitava una estructura recta, financera, de gerència interna i aleshores la Mireia es va incorporar a l’empresa. La seu social va estar molts anys a Sabadell, però des del 2017 som a Terrassa. Folgueroles-Sabadell-Terrassa són els municipis que ens representen.
El setembre del 2022 es van reindustrialitzar de manera que realitzen els processos d’ordir i teixir a les seves noves instal·lacions.
P.G.: El 2020, amb la covid, va haver-hi un canvi de panorama mundial. Semblava que tenia sentit tornar a fabricar aquí, de proximitat, i no dependre tant dels altres. Aleshores ens vam decidir a tornar a muntar la fàbrica. Ho vam decidir el gener del 2022 i en set mesos vam engegar màquines. Va ser dit i fet.
M.C.: Engegar volia dir trobar la maquinària, que si la compràvem nova requeria una gran inversió i el termini d’entrega era d’un any. Al final vam trobar una fàbrica també prop de Folgueroles que es jubilaven i vam poder adquirir-los-hi tota la maquinària. Trobar l’equip humà avui també és molt complex per manca d’oficis, però el vam poder trobar i n’estem molt contents. I pel que fa a l’espai, vam tenir la sort que el veí del costat deixava la nau.
Van haver de fer una gran inversió?
M.C.: Tota aquesta reindustrialització no l’hem pogut fer amb sobrant de tresoreria. Veníem d’una transició familiar i un canvi de nau. Vam necessitar, doncs, finançament.
P.G.: I el Banc Sabadell va ser un dels que hi va apostar. Sempre ha estat un banc molt proper i competitiu. Nosaltres considerem que és un banc proper a la petita i mitjana empresa, verdaderament.
Com s’han anat adaptant als canvis de la indústria al llarg dels anys?
P. G.: Abans a l’hivern tothom anava amb abrics de llana. Avui vas pel carrer i hi ha plumífers fets de material sintètic. Ens hem d’adaptar a les tendències, però sempre intentem que els nostres teixits, principalment per a la moda, siguin fabricats aquí amb fibres naturals com el lli o el cotó. La competència internacional ens obliga a fer molt producte diferent, innovador, de qualitat i llavors que te’l paguin. Hem de tenir en compte que els costos salarials d’aquí no són els de Turquia, Àsia, Vietnam, la Xina, Bangladesh o l’Índia. Per això intentem fer articles més complicats a nivell d’estructura, de fils… Tenim un departament creatiu potent i alhora amb molta experiència i amb molt “know-how” històric.
M.C.: El que demanem a les administracions, si pot ser, són ajudes a la maquinària nova. A les fàbriques necessitem millorar la maquinària i són màquines cares. Si una part ens ve subvencionada, podrem ser més competitius i alhora millorar en producte.
Què ha suposat la reindustrialització per a Folgarolas?
P.G.: Ens ha donat seguretat. El nostre és un sector que s’ha anat fent malbé, principalment per la quantitat de producte que ha entrat i continua venint massivament d’Àsia a baix cost i, si vols donar continuïtat a la teva empresa, has de controlar el que fabriques. Si no haguéssim tornat a posar fàbrica, hauríem depès que els “drapaires” (els teixidors a mans) estiguin vius. Si en aquestes petites fàbriques no hi ha transició i acaben plegant, et trobes que no pots fabricar. Era una reindustrialització que en el nostre cas havia de venir gairebé tant sí com no, amb el sentit de la proximitat, que no ens ho hàgim de fer tot a fora, i que per nosaltres mateixos puguem donar el servei als nostres clients. Amb la reindustrialització hem assegurat el servei a nivell de “timings” i qualitat.
Fabriquen teixits a la plana pel sector de la moda. Qui són els seus proveïdors i clients?
P.G.: Afortunadament, tenim proveïdors de fil encara nacionals, alguns italians, francesos i portuguesos. Quant a clients, atenem els grans “retails”, perquè venem a Inditex i a Mango, però els hi fem les línies altes. També tenim clients com El Ganso, Bimba y Lola, Roberto Verino… Però també marques més petites. I després, internacionalment, al mercat francès, amb Sessùn, Ba&sh o Soeur, perquè la sostenibilitat en el sentit de la traçabilitat de les peces que portem al damunt està molt més avançada. Avui les etiquetes de les peces d’aquestes marques porten ja un codi QR en què els consumidors podem saber l’origen del fil, a quin país s’ha ordit, teixit i acabat, i on s’ha confeccionat. Podem veure la seva petjada ambiental, de manera que a poc a poc tots podem ser una mica més conscients del que això significa. També tenim clients a Anglaterra, Japó i Nova York.
Actualment, el que subcontracten és la tintura i l’acabat?
P. G.: Sí, però tot a rodalia, a 35 quilòmetres a la rodona. I amb els proveïdors nostres de filats, sempre també anem fent el cercle. Tot el que trobem com més a la vora, millor. La sostenibilitat comença pel que puguis fer-te al costat de casa, no ho facis lluny.
M.C.: Dins de la sostenibilitat també es parla molt del reciclatge. Hem de reciclar, evidentment sí, però també hauríem de poder arreglar l’origen d’aquest mal i a escala europea no veiem que s’hi estigui posant gaire èmfasi encara. Si continuem tenint excés de peces a les botigues que llavors hem de reciclar, el problema no el solucionem. I reciclar també contamina. Les peces reciclades són alhora menys resistents en la seva vida útil. Per això nosaltres defensem que la verdadera sostenibilitat del tèxtil està en els orígens del fil, de la teixidoria, de l’acabat i de la confecció. I així mateix, de la seva composició. Les fibres sintètiques que porten petroli, com el polièster, potser tenen tot el sentit en roba tècnica per a bombers, per exemple, però no tant en milions de peces que els consumidors compren a marques asiàtiques classificades dins l’anomenat “ultra fast fashion”.
A més de la proximitat, quins altres aspectes tenen en compte a Folgarolas?
P. G.: Nosaltres tenim avui totes les certificacions de producte que el mercat ens demana. Passem moltes auditories de producte. I treballem amb fibres naturals.
M. C.: I fabriquem sota demanda. Els sobrants que ens puguin quedar de teixit els tenim publicats també en una web externa que ven a metres per intentar no triturar-los sinó que a algú els hi puguin servir.
