JOAN CARLES FOLIA, Coach Advance Life
Quan a Pitàgores (matemàtic grec) se li preguntà què era per a ell el temps, la seva resposta va ser: l’ànima d’aquest món. També a Napoleó (militar i estadista francès) se li va fer la mateixa pregunta. I ell contestà:
“Em podeu demanar qualsevol cosa de les que tinc menys temps”. La veritat és que en el transcurs de tota la història de la humanitat, el temps ha estat una de les qüestions més presents en totes i cadascuna de les reflexions i pensaments dels homes i les dones de les diferents civilitzacions.
Des de la saviesa grega, inclús abans ja en temps dels egipcis, i fins en el coneixement present, hem intentat donar-li un sentit en aquesta mesura que constata el nostre pas per aquest món.
Del temps, sobretot del temps de vida, sabem amb certesa que és finit i que és irrecuperable i aquestes dues característiques ja haurien de ser per elles mateixes suficients per tal de donar-li més valor a la manera de plantejar-nos com volem gastar aquest recurs.
D’aquí a poques jornades tornaré a obrir les meves consultes per atendre a moltes persones que s’aproparan a mi amb la intenció de trobar una fórmula màgica per millorar les seves circumstàncies, tinc les agendes força plenes. Em demanaran eines, instruments, estris per ser més feliços a les seves feines, amb les seves famílies, amb les seves parelles, per sentir-se més realitzats amb ells mateixos. Voldran que els proporcioni una bateria de palanques per augmentar l’autoestima i rebaixar tensions.
Els rebré encantat i com sempre amb la pretensió de donar-los la meva ajuda. Però ara que encarà no els puc tenir al davant, però puc arribar a tots ells i elles des d’aquest article, els vull anunciar que tots els seus neguits i totes les seves il·lusions queden radicalment lligats a la seva pretensió o no, de ser lliures, de plantejar-se les seves vides des de les circumstàncies que els envolten i gastant el seu temps en aquelles coses que volen i necessiten fer. La resta de la història s’associa amb la queixa, la lamentació, la covardia i l’aborregament de seguir a tothom.
Deia Shopenhauer
Arthur Schopenhauer, filòsof i pessimista de mena, deia: “els primers quaranta anys de vida ens donen el text; els trenta següents, el comentari” i una mica tenia raó. En els primers anys de les nostres vides la innocència i la manca d’experiència ens arrossega a situacions força versemblants. El pas del temps ens ha de servir per adonar-nos que només ser lliures ens acostarà a gaudir de la vida, a fer allò que volem fer amb ella i no al que els altres volen que fem.
Quedar-se ancorat amb la immobilitat sigui per por o per prudència ens allunya de la nostra llibertat individual, aquella per la qual un dia un espermatozou i un òvul van apostar. Ser lliure des de la consciència del pas del temps ens promou a ser més proactius, més valents, amb energia i actitud per canviar totes aquelles coses que no ens agraden, que no ens deixen ser nosaltres.
Ja deia Buda en una de les seves afirmacions més venerades que conquistar-se a un mateix és una tasca més gran que conquerir als altres i no deixa de ser curiós que la gent, gairebé totes les que jo tracto, posen per davant les possessions, la seva imatge davant la gent i les seves relacions socials abans que la seva veritable essència, el seu jo i la seva llibertat. I com postula el títol, la llibertat implica adonar-se del pas del temps, temps finit i irrecuperable.
