Carretera de Matadepera 1975 – 2024
La fotografia del passat és la que mostra el camí al fotògraf que ha de trobar que la que fa ara tingui moltes similituds. No només es tracta de trobar el punt exacte, que no sempre és possible, sinó que també té molt de mèrit captar l’escena, més a menys, com era llavors. En aquest cas, i cal felicitar-lo, el fotògraf va aconseguir que no es veiés cap vehicle circulant per una carrera com és la de Matadepera. No és banal i, per això, se’l felicita.
Fotos: Aparicio Júnior – Arxiu Diari de Terrassa i Eric Serrano
La instantània més antiga, que és de 1975, any de la mort d’allò amb guerrera i veu de xiulet, mostra una mica més que la poca afluència de trànsit. Ens ensenya una part de la ciutat encara per madurar, sense blocs de pisos, ni comerços i, ni tan sols, vianants. Era una sortida de la població una mica desèrtica que, amb el pas dels anys, s’ha convertit en una zona més que es podria qualificar de despersonalitzada, com es diu en certs fòrums que són les ciutats plenes de ciment i vidre. Filosofies que es compren o no, segons el parer de cada persona.
Cap a la naturalesa
Aquestes vies que porten cap a la naturalesa acostumen a ser molt transitades, en especial els caps de setmana, quan les persones fugen de la normalitat dels seus dies i busquen l’oci o la soledat. Són moments d’escapada que també ho eren aquell any, quan encara faltava molt per canviar els grisos pels colors.
La carretera porta a altres carreteres, habitualment. Hi circula de tot, camions, cotxes, motos i bicicletes, en una comunió fingida i sense emocions.
