Carrer de Salmerón (1980-2024)
Sol ser un factor comú que es repeteix, i les seves raons han de tenir, que els cartells o les pancartes reivindicatòries tenen sovint a veure amb possibles molèsties que s’ocasionen als veïns. Molt ve determinat pel soroll, principalment, derivat de les activitats de negocis que se situen pel voltant i que no acaben de fer el pes a les persones que hi viuen pels contorns. Entre el possible llistat de comerços o establiments que acostumen a fer una mica (o molta) nosa al veïnat hi ha les discoteques.
Fotos: Arxiu Diari de Terrassa i Eric Serrano
Probablement, són l’enemic número 1 dels habitants de la zona, que temen, especialment, pel seu descans nocturn. Però, en altres ocasions, no només per les estones de nit.
Aquest sentiment és el que es desprèn a la fotografia del passat. És del carrer de Salmerón, abans del General Sanjurjo, un personatge nefast i de trist record. El cas és que la discoteca que hi havia a un dels carrers del costat, el carrer dedicat a Pius XI, devia molestar al veïnat i, per aquest motiu, van posar aquesta pancarta: “No volem discoteca”.
No generalitzaven
Es fa evident que no generalitzaven. No deien que no volien discoteques, a qualsevol punt de la ciutat, del país o del planeta. No. Ho deia ben clar, que no volien la discoteca que tenien a dues, tres o quatre passes de casa seva.
Arribat aquest paràgraf, toca dir que la discoteca que provocava el rebuig era la que s’anomenava Chapeau, on anaven els joves que eren més grans. Els que encara no ho eren, anaven al Gran Casino. Cap de les dues existeix. Els veïns respiren.
