Rambla d’Ègara (1984-2024)
La rambla d’Ègara i en particular la part que va de la rotonda del Doré fins al Portal de Sant Roc, va passar per un procés de transformació considerable, sobretot pel fet que es va apostar pel soterrament de l’estació dels Catalans. Uns anys abans, la insistència del veïnat, va evitar una autèntica massacre urbanística i d’aquesta manera es va poder conservar l’esperit d’aquesta via, la d’exercir de gran avinguda on el vianant té preponderància o ho sembla.
Fotos: Arxiu Diari de Terrassa i Eric Serrano
Les obres d’aquest soterrament, que entroncaven amb la supressió, per fi, del pas a nivell de la carretera de Montcada, no van ser un camí de roses, en especial pel que fa a la normalitat que s’estronca quan hi ha aquesta classe d’intervencions. Trencar la normalitat, a vegades, resulta engrescador, però no sempre.
És una qüestió que podria donar peu a debats inacabables, amb tertulians d’aquells pesats que no callen i que, a més de voler parlar del seu llibre, pontifiquen i catequitzen, això sí, sense que ningú els prengui seriosament. La rambla, que alguns van reivindicar com a seva, és a dir, del poble i que van aconseguir doblegar l’estultícia dels que manaven, ha canviat, si bé no gaire.
D’una situació
La fotografia del passat ens mostra, més o menys, el que podem esperar d’una situació en la qual s’obre la vorera, l’asfalt i tot queda cap per avall. Res que no s’hagi vist mai. Les màquines treballant a la part dreta de la foto, un galifardeu tafanejant a l’esquerra i un dels mítics bancs de pedra que van desaparèixer per sempre. Són alguns dels detalls que es poden veure a aquesta instantània de fa anys.
S’ha d’acceptar que aquells bancs eren més incòmodes que una imaginària a les tres de la matinada. Feien la seva funció, sí, no es pot negar, però no t’hi podies estar molta estona, a risc que et quedés ben plana la part del cos que hi jeia. Ara, n’hi ha uns de ferro amb foradets que, la veritat, tampoc són la comoditat personificada.
