Els que arrosseguen més anys, per dir-ho d’una manera diferent, recordaran, sense cap mena de dubte, aquest pas a nivell, el situat a la carretera de Matadepera. En la imatge més vella de les dues que toquen avui, tot i que és en colors, es pot visionar com era un pas a nivell per als que ni ho van viure ni ho recorden.
Fotos: Arxiu Diari de Terrassa i Lluís Clotet
Com ja es va apuntar en la primera entrega de les tres que tindrem a la secció respecte als passos a nivell, no es pot obviar que eren un element que atreia molt els més menuts. Veure passar un tren sempre sedueix en un món on, fins i tot, hi ha infants als quals captiva veure el camió de la brossa. Hi ha gustos per a tot.
La ciutat, amb els canvis, ha quedat orfe d’aquests components que només tenien aquesta funció. Passa ara el mateix, per exemple, amb les cabines telefòniques, tan imprescindibles fa un munt de temps. Ara no són més que un nou record davant l’allau de telefonia portàtil.
Els trens ara passen pel subsol, per allà on la ciutat queda una mica apartada, a llocs foscos i territori de bestioles que no cal nomenar. Ja només es poden veure a l’aire lliure quan la ciutat arriba als seus límits. És un canvi notable que ningú havia previst, probablement, com ningú va augurar, en el seu dia, la fi de les cabines telefòniques. Ningú.
