L’any de la fotografia del passat, que és de 1982, l’any del Naranjito, com ja s’ha dit aquí fins a la pesadesa més absoluta, a aquest tram del barri del Poble Nou, és a dir, a la ronda de Ponent, l’escenari ens transportava a poca presència de construccions. I, ara, en la comparació amb la fotografia actual, no s’experimenten grans variacions.
Fotos: Arxiu Diari de Terrassa i Lluís Clotet
Els habitatges de la instantània d’ara, contrasten amb la zona de camp que hi ha al cantó esquerre. Són vestigis que denoten que, per molt que l’evolució de la ciutat, i ho podem veure sovint a aquesta secció, hagi avariat alguns dels paisatges, la relació amb certa part de vegetació i zona lliure d’edificis, és més habitual del que ens podria semblar. Són sensacions pel fet que aquesta ciutat ha crescut, i molt.
El creixement de la població no ha acabat amb ubicacions més properes al camp que no pas a la ciutat. És una bona notícia, si ens ho mirem des del punt de vista que tampoc cal que les grans urbs s’ho empassin tot, com si fossin un drac amb molta gana.
No es pot negar que hi ha molt de nou a la imatge nova, però, a la vegada, també hi ha molt d’antic o d’elements que ja es poden visionar a la foto del passat. Els anys passen, és un tòpic molt emprat amb certa pesadesa a aquest espai, si bé és cert. Els anys passen i ara falta que passi la pesadesa.
