Ningú ho podrà negar, el progrés no sempre es basa a situar màquines o altres artefactes, sofisticats o no, en detriment de la natura i la vegetació. És, també, una manera de refer ponts o d’arreglar escenaris com el de la fotografia més vella, que és de 1983, any de la mort del gran pintor català, Joan Miró.
Fotos: Arxiu Diari de Terrassa i Alberto Tallón
Si comparem les dues instantànies, veurem amb claredat que, a aquella dècada, aquesta part del carrer del Periodista Grané, hi havia una torre elèctrica, un senyal de tràfic i cotxes. En canvi, a la foto feta fa uns dies, es pot observar la presència d’un arbre i vegetació, això sí, protegida per una mena de tanca que, en realitat, protegeix menys que una barrera de mig metre. Al fons, tanmateix, es veuen senyals inequívocs d’obres i, per tant, es podria justificar aquesta mena de tanca més pròpia d’altres escenaris.
Que es dediqui un carrer a un periodista és una bona notícia, especialment si tenim en compte que és una professió que no para d’encaixar, per dalt i per baix, cosa que en altres professions no passa. La virtut sempre se li suposa a l’altre, la de cadascú no importa, sembla. Però aquest no és el tema. El tema és que, si comparem les dues fotografies, notem allò que s’esmentava al principi, que la modernitat no sempre és destruir i, sovint, suposa recuperar antics entorns o diferents.
