El temps sembla no haver passat per aquest objecte que es veu a les dues imatges d’aquesta edició. Però no, no són el mateix l’un i l’altre. A la fotografia més antiga, podem visionar un quiosc mentre que, a la d’ara, la feta fa pocs dies, veiem un d’aquells contenidors per deixar la roba usada per un segon o tercer ús. És a dir, res a veure.
Fotos: Arxiu Diari de Terrassa i Núria Torrens
El quiosc, ens recorda un company, era el típic amb venda a dojo de pipes, blat de moro, llaminadures, xiclets i altres articles d’odi per part dels pares i de gran necessitat per als fills.
Si tenim present, que el quiosc estava situat davant d’un centre d’ensenyament, ara denominat Institut Terrassa, ens podrem imaginar les recaptacions. Que serien modestes, segons el propietari, i copioses segons la veu del poble ras, sempre molt fet a pensar que tothom es forra excepte ells.
El contenidor actual, d’un color taronja que no es pot confondre amb gaires coses, llevat de les bombones de butà antigues, és més solidari, no es pot negar. Està clar que el quiosc no es va establir per regalar res ni per perdre diners, tampoc cal fregar la demagògia ni la ridiculesa.
Aquí, fins i tot el més beneït de tots busca guanyar-se les garrofes com sigui, sempre dins dels paràmetres que marquen els bons costums. I qui digui que no, que passi pel polígraf.
