Tornem al Raval de Montserrat, just a davant de l’edifici de la casa consistorial, AKA Ajuntament, que es diria en el món del cinema. Contemplem com eren els comerços de fa un temps, i els seus aparadors, que ara ens semblen anacrònics, per no dir que són fins i tot una mica rònecs. Van bé aquestes comparacions per tenir un cert coneixement de com es vestia la ciutat en dècades anteriors.
Fotos: Arxiu Diari de Terrassa i Nebridi Aróztegui
La instantània de fa més temps és, concretament, de 1983, l’any en què el Congrés dels Diputats va aprovar l’expropiació del hòlding Rumasa, fet que va donar peu a nombrosos episodis histriònics (alguns de més lamentables que altres) protagonitzats pel seu fundador, José María Ruiz Mateos. Després van venir uns temps de personatges d’una fusta molt curiosa, sobretot en el món del futbol, que semblaven companys de quinta de Ruiz Mateos. Temps de Jesús Gil y Gil i altres molt similars i dignes de García Berlanga.
Tornant al Raval de Montserrat, com es pot comprovar, els aparadors i els estils de les botigues, sense que importi a quin sector pertanyen, han variat tant que són incomparables respecte al passat. No només això ha canviat, perquè la realitat és que res s’assembla a llavors, ni els cotxes, ni els autobusos, però tampoc conceptes com la publicitat o la imatge personal. Tot ha evolucionat.
