Aquesta part de la Rambla d’Ègara, la que condueix a la sortida de la ciutat, ens mostra el carrer de l’Infant Martí, en el seu principi. A la foto de més temps, que és de l’any 1995, podem comprovar com van aprofitar part de la cartelleria dels que van ocupar la botiga que destaca, anys més tard. Més en concret, el rètol que dibuixa una silueta d’una casa. Ben aprofitat, sembla.
Fotos: Arxiu Diari de Terrassa i Nebridi Aróztegui
Aquest detall, més que probablement, és el que marca una de les diferències entre les dues instantànies, encara que, com que es conserva la silueta esmentada, l’única cosa que canvia és el nom del comerç. Ben vist. Ni màrqueting ni castanyes somalles. Això és saber reordenar-se comercialment, sense haver de trencar-se gaire la closca.
I és que potser, abans, s’havia d’enginyar millor perquè res o molt poc estava relacionat amb la digitalització, que està molt bé, sí, però que la vida hauria continuat igual sense telèfons dels anomenats intel·ligents, ni plataformes de sèries i pel·lícules ni videoconsoles per jugar a futbol o bàsquet simuladament o matar a mil i un mostres que es posen per davant.
És aquest al·legat un elogi del passat? Possiblement, i a més la pregunta fa un rima. Senzilla, però rima al cap i a la fi. Abans, a aquest carrer, per exemple, es jugava a pilota. Ara, és impensable.
