La fotografia feta l’abril de 1995 ens reflecteix una escena quotidiana, sense gaires riqueses ni res que destaqui per sobre del que es pot considerar com a normal. Si la comparem amb l’actual, la de 2022, està clar que es diferencien pels cotxes que podem contemplar a la més antiga. És cert que el paisatge també ha canviat lleugerament. No obstant això, es podria afirmar que el fet que una sigui en color i l’altra en blanc-i-negre és la principal divergència.
Fotos: Arxiu Diari de Terrassa i Nebridi Aróztegui
Apel·làvem a un fet quotidià, si bé no gaire complimentós. És sabut que els cotxes no poden aparcar sobre la vorera, una acció que han fet la gran majoria de mortals que han agafat mai un volant. És tot un ritual. Parar el vehicle, pujar-lo a la vorera i descarregar el que sigui, una caixa de préssecs, unes maletes velles i gairebé ronyoses, un gos amb els nens atabalant-lo o unes bosses de la compra, plenes de productes que en realitat no necessitàvem, però que, al súper, hem acabat introduint al carro. Estratègies comercials directament a la vena.
Qui no ha increpat a la persona que s’ha aturat amb aquestes intencions? Qui ha fet el mateix, però no ho ha recordat en el moment d’increpar a la persona que s’ha aturat amb aquestes intencions? I, més difícil encara, qui ha increpat a un que increpava a la persona increpada? Qui?
